Il·lustració © Sergi Balfegó

Il·lustració © Sergi Balfegó

Es parla molt de l’estigma social i de l’autoestigma, de com la societat discrimina a les persones que tenim un trastorn mental i de les pròpies barreres, les que un mateix es crea. En canvi es parla molt poc de l’estigma i els prejudicis dins la família. Potser perquè sovint encara ho veiem com un tema tabú.

Aquests prejudicis familiars condicionen molt el teu rol dins la família, la manera de comportar-se un mateix, de com et tracten i d’allò que s’espera de tu.

A més a més, s’ha de tenir en compte que aquí interacciona l’autoestigma. És a dir, s’uneix el com et veuen i et tracten els altres amb el com ho fas tu, tenint en compte la discriminació viscuda arran del trastorn mental. Pots tenir dubtes i desconfiança del que està passant: Què és prejudici i què és real?

Crec que l’estigma dins la família pot generar rebuig i sobreprotecció o ambdues coses a la vegada. El rebuig seria la impossibilitat d’acceptar la persona. I la sobreprotecció és l’excés de cuidats que no deixa a la persona ser ella mateixa i desenvolupar-se. Per això, sovint la família acaba sent la veu de la persona afectada. La manca de comunicació dins la família pot ser un factor que porti a la negació i/o el rebuig.

No hem d’oblidar que moltes vegades l’estigma prové de la ignorància vers el trastorn mental i de la negació per saber i interessar-se per aquest. Crec que no és d’estranyar que el resultat sigui el rebuig pel que no es coneix o no s’entén i/o la sobreprotecció per por al que farà la societat a la persona amb trastorn mental.

Tots els dubtes que es planteja la persona, també se’ls pot plantejar la família. A vegades, aquesta té o busca les eines necessàries per a entendre i assumir la situació. Però potser la família no sempre té les eines per a respondre als seus dubtes. Aleshores, les pors poden més.

En bona mesura, la família pateix també el trastorn mental. I si no es   sap portar l’experiència del trastorn mental entre tots els membres de la família, es desaprofiten sinergies. Aquesta situació és negativa tant per a la família com per a la persona, qui veu alimentat el seu autoestigma.

Així doncs, la família és clau quan parlem d’estigma i autoestigma, tot i que sovint sigui la gran oblidada. El seu paper és important perquè gràcies a la família, o malgrat ella, l’estigma i l’autoestigma cobraran més o menys força. Alhora que totes aquestes experiències influeixen en com la persona amb un trastorn mental es forja una identitat.

Mònica Civill