carregar amb culpes

Il·lustració © Sergi Balfegó

A les persones que patim o hem patit un trastorn mental de vegades ens sol passar que, quan fallem en alguna cosa, ens sentim culpables i arrosseguem aquestes fallades com pesades càrregues. A més a més, quan recordem el passat, ens solem recordar més dels errors que tenim o hem tingut que dels nostres encerts, tot i que aquests últims són molt superiors en nombre als nostres errors. Tot això va convertint les nostres vides en veritables inferns.

La majoria de la gent sol recordar més les coses positives que les negatives. Però nosaltres no. Per contra, solem enrocar-nos en el cercle viciós de recordar gairebé sempre vivències o aptituds negatives. Vivint així embolicats en un món de negativitat que és molt perjudicial per a nosaltres i que ens impedeix no només curar-nos, sinó fins i tot avançar en la millora de la nostra malaltia, en envoltar-nos de tanta negativitat.

Per trencar aquest cercle, el que jo he fet ha estat, en primer lloc, pensar i conscienciar-me que no sóc una persona perfecta i, com a ésser humà, puc fallar. Però l’he d’assumir reconeixent-ho, tot i que no torturant-me per això, atès que tothom falla. En segon lloc, m’he adonat que en general els meus errors no són superiors als de la gran majoria de la gent. I finalment, si algú intenta culpabilitzar-me pels meus errors, primer els reconec per procurar no tornar a tenir-los, però després contesto a aquesta persona que si fallo… Què? També ella falla, i ningú es posa a torturar-la ni a recordar-la contínuament on ha fallat.

Si la gent no està contínuament recordant-se les unes a les altres on han fallat, ja que a totes les persones ens passa, per què moltes persones que patim o hem patit un trastorn mental ens estem castigant i estigmatitzant amb això? Hem de pensar que no som ni millors ni pitjors que els demés, sinó simplement diferents. I aconseguir assimilar els nostres errors, sense que els seus records o vivències ens facin mal, ja que formen una part normal més de la nostra vida i ens serveixen per aprendre i ser millors. A part de donar-nos compte que són necessaris, no els veurem com una cosa negativa ni ens culpabilitzarem per tenir-los, sinó que acabarem assimilant-los com una part necessària de la nostra vida i de la nostra personalitat. Això ens ajudarà a acabar sent més feliços.

Ernesto García