Col·lectiu Actiu de Persones amb l’Experiència del Trastorn Mental

Sou aquí:Home>El Blog d'ActivaMent>L’Ombra que m’Acompanya

L’Ombra que m’Acompanya

La Sombra

Il·lustració © Francesc de Diego

Tinc 28 anys i sóc professora de català i castellà, tot i que ara estic a l’atur. Estic diagnosticada de depressió endògena des dels 18 anys, encara que jo recordo la meva tristesa de ben petita, així com petits símptomes de trastorn obsessiu.

Des de fa un temps, sento la necessitat i l’obligació d’involucrar-me en algun projecte de recolzament a les persones amb trastorns mentals. La meva història és, segurament, com la de moltes altres persones amb la mateixa malaltia. Diferents psiquiatres, psicòlegs, diferents medicacions… fins que vaig tenir un intent de suïcidi als 22 anys.

Amb el temps, m’he adonat que aquest intent de suïcidi realment era un crit a la vida, un crit de desesperació. El que jo volia era viure. El que va passar em va fer veure, d’alguna manera, que jo estimava la vida. A partir de llavors, i amb l’ajut del meu actual psiquiatra, em vaig anar trobant millor. Porto sis anys molt estable, amb la medicació, és clar, però amb poques recaigudes, i molt lleus.

El que més em preocupa és allò que no surt als manuals de medicina. Allò que costa tant d’explicar i que ens fa sentir tan soles i tan sols i tan incompresos. Una depressió endògena, és a dir, crònica, hereditària, no és una persona tancada a l’habitació sense voler sortir, sense ganes de viure. O sí. Però també és una mena d’ombra que ens acompanya quan estem relativament bé, quan somriem, quan fem vida “normal”. Em preocupa com explicar això a les persones que no ho han sentit mai, com fer-nos comprendre.

Perquè l’ombra sempre és allà. L’ombra transformada en mal de cap, en ansietat. L’ombra que no ens deixa concentrar en llegir un llibre, en veure una pel·lícula. L’ombra que no et deixa tenir ganes quan voldries tenir ganes. L’ombra que et crida cap a la solitud. El cap que sempre sembla a punt d’explotar. Els pensaments, inconnexos; la constant sensació d’irrealitat, de distanciament. O, tot al contrari, la sensació de “zoom”, com si la nostra percepció fos una càmera fotogràfica que ens ho fes viure tot a flor de pell. I les llàgrimes, sempre a punt de saltar, fins i tot quan estàs somrient. L’ombra que sempre ens acompanya.

Amb els anys he acceptat els meus límits. He acceptat que hi ha coses que jo no puc fer. No és una renúncia, és simplement acceptació, és no voler-me donar mil cops més contra la mateixa pedra. Amb els anys he acceptat que no puc estar en una conversa més de dues hores perquè el cap desconnecta, perquè l’ombra se l’emporta. Amb els anys he descobert que jo sóc més lenta que els demés, que necessito més temps per a fer les mateixes coses. Perquè l’ombra es posa pel mig, i m’entrebanco. I si corro, la caiguda sempre és pitjor.

Però amb els anys, també he descobert que potser aquesta malaltia o no malaltia, aquesta ombra que m’acompanya, potser també és el meu tresor. A vegades penso que les persones amb trastorns mentals hem après a desenvolupar altres coses: la sensibilitat, la capacitat d’agraïment, el tenir-ne prou amb el cant d’un ocell.

Penso que els qui tenim malalties mentals i hem après a conviure-hi, d’alguna manera tenim el deure moral d’ajudar als qui encara estan al fons del pou. Tenim el deure de fer-los creure que al fons hi ha una llum. Perquè hi és. I acompanyar-los en el camí.

Júlia Casas

2020-07-27T21:18:59+02:0025 de September de 2013|El Blog d'ActivaMent|0 Comments

Leave A Comment

L’Ombra que m’Acompanya

La Sombra

Ilustración © Francesc de Diego

Tengo 28 años y soy profesora de catalán y castellano, aunque ahora estoy en el paro. Estoy diagnosticada de depresión endógena desde los 18 años, aunque yo recuerdo mi tristeza de bien pequeña, así como pequeños síntomas de trastorno obsesivo.

Desde hace un tiempo, siento la necesidad y la obligación de involucrarme en algún proyecto de apoyo a las personas con trastornos mentales. Mi historia es, seguramente, como la de muchas otras personas con la misma enfermedad. Diferentes psiquiatras, psicólogos, diferentes medicaciones… hasta que tuve un intento de suicidio a los 22 años.

Con el tiempo, me he dado cuenta de que este intento de suicidio realmente era un grito a la vida, un grito de desesperación. Lo que yo quería era vivir. Lo que pasó me hizo ver, de alguna manera, que yo amaba la vida. A partir de entonces, y con la ayuda de mi actual psiquiatra, me fui encontrando mejor. Llevo seis años muy estable, con la medicación, claro, pero con pocas recaídas, y muy leves.

Lo que más me preocupa es lo que no sale en los manuales de medicina. Lo que cuesta tanto de explicar y que nos hace sentir tan solas y tan solos y tan incomprendidos. Una depresión endógena, es decir, crónica, hereditaria, no es una persona encerrada en la habitación sin querer salir, sin ganas de vivir. O sí. Pero también es una especie de sombra que nos acompaña cuando estamos relativamente bien, cuando sonreímos, cuando hacemos vida “normal”. Me preocupa cómo explicar esto a las personas que no lo han sentido nunca, cómo hacernos comprender.

Porque la sombra siempre está ahí. La sombra transformada en dolor de cabeza, en ansiedad. La sombra que no nos deja concentrar en leer un libro, al ver una película. La sombra que no te deja tener ganas cuando quieres tener ganas. La sombra que te llama hacia la soledad. La cabeza que siempre parece a punto de explotar. Los pensamientos, inconexos, la constante sensación de irrealidad, de distanciamiento. O, todo lo contrario, la sensación de “zoom”, como si nuestra percepción fuera una cámara fotográfica que nos lo hiciera vivir todo a flor de piel. Y las lágrimas, siempre a punto de saltar, incluso cuando estás sonriendo. La sombra que siempre nos acompaña.

Con los años he aceptado mis límites. He aceptado que hay cosas que yo no puedo hacer. No es una renuncia, es simplemente aceptación, es no querer darme mil veces más contra la misma piedra. Con los años he aceptado que no puedo estar en una conversación más de dos horas porque la cabeza desconecta, porque la sombra se la lleva. Con los años he descubierto que yo soy más lenta que los demás, que necesito más tiempo para hacer las mismas cosas. Porque la sombra se pone por el medio, y me tropiezo. Y si corro, la caída siempre es peor.

Pero con los años, también he descubierto que quizá esta enfermedad o no enfermedad, esta sombra que me acompaña, quizá también es mi tesoro. A veces pienso que las personas con trastornos mentales hemos aprendido a desarrollar otras cosas: la sensibilidad, la capacidad de agradecimiento, el tener suficiente con el canto de un pájaro.

Pienso que los que tenemos enfermedades mentales y hemos aprendido a convivir con ellas, de alguna manera tenemos el deber moral de ayudar a los que todavía están en el fondo del pozo. Tenemos el deber de hacer creer que en el fondo hay una luz. Porque está. Y acompañarlos en el camino.

Júlia Casas

2013-09-25T06:51:39+02:0025 de September de 2013|El Blog de ActivaMent, Sin categorizar|0 Comments

Leave A Comment

L’Ombra que m’Acompanya

Illustration © Francesc de Diego

I am 28 years old and I am a Catalan and Spanish teacher, although now I am unemployed. I have been diagnosed with endogenous depression since I was 18 years old, although I remember my sadness when I was younger as well as small symptoms of obsessive disorder.

For some time now, I feel the need and the obligation to get involved in a project to support people with mental disorders. My story is certainly like that of many other people with the same disease. Different psychiatrists, psychologists, different medications … until I had a suicide attempt at age 22.

Over time, I realized that this suicide attempt really was a cry to life, a cry of despair. What I wanted was to live. What happened made me see, somehow, that I loved life. From then on, and with the help of my current psychiatrist, I became better. I have been very stable for six years, with medication, of course, but with few relapses which were very mild.

What worries me most is what does is not found in medical manuals. What costs so much to explain and that makes us feel so alone and so misunderstood. An endogenous depression, that is, chronic, hereditary, is not a person locked up in the room without wanting to leave, not wanting to live. Or perhaps it is. But it is also a kind of shadow that accompanies us when we are relatively good, when we smile, when we make life “normal”. I’m worried how to explain this to people who have never felt it, how to make us understand.

Because the shadow is always there. The shadow transformed into headache, anxiety. The shadow that does not let us concentrate on reading a book, when watching a movie. The shadow that does not let you feel like when you want to feel like it. The shadow that calls you to loneliness. The head that always seems to explode. The thoughts, unrelated, the constant feeling of unreality, of distance. Or, on the contrary, the sensation of “zoom”, as if our perception were a camera that made us live everything to the skin. And tears, always about to fall, even when you’re smiling. The shadow that always accompanies us.

Over the years I have accepted my limits. I have accepted that there are things that I can not do. It is not a renunciation, it is simply acceptance, it is not wanting to hit myself a thousand times more against the same brick wall. Over the years I have accepted that I can not be in a conversation for more than two hours because the head disconnects, because the shadow takes it. Over the years I have discovered that I am slower than others, that I need more time to do the same things. For the shadow stands in the middle, and I stumble. And if I run, the fall is always worse.

But over the years, I have also discovered that perhaps this disease or non disease, this shadow that accompanies me, maybe also is my treasure. Sometimes I think that people with mental disorders have learned to develop other things: sensitivity, the ability to thank, having enough with the song of a bird.

I think that those of us who have mental illnesses and have learned to live with them, somehow have the moral duty to help those who are still at the bottom of the well. We have a duty to make believe that there is a light at the bottom. Because there is. And accompany them along the way.

Júlia Casas

2013-09-25T06:51:39+02:0025 de September de 2013|ActivaMent's Blog|0 Comments

Leave A Comment

Go to Top