Escaleras al cielo

Fotografia © Elena Figoli

 

     Les persones amb dificultats de salut mental tenim molts problemes. Problemes interns i problemes externs. Com si no hi hagués prou amb els nostres trastorns mentals, tenim l’estigma que ens envolta. I els problemes interns ja són de per si terribles.

     De vegades sembla com si, fem el que fem, no hi hagués solucions. Passen els anys i les nostres vides no s’arreglen. Sembla que ens estabilitzem, que podem portar una vida més normal, i de nou surten brots, ansietats i depressions. I molta gent no ajuda res. De vegades, ni la família ajuda. I no sabem què fer. Ens abandonem al tabac o l’alcohol. Malauradament hi ha gent que pren mesures encara més terribles. Sembla que hem trobat una combinació de medicació que ens va bé i poc després tenim una recaiguda. I és així com són les coses. No podem confiar-nos mai. I si intentem fugir amb tòxics, les coses encara poden ser pitjors.

     I malgrat tot, malgrat que ens trobem en l’hivern de la vida, no podem perdre l’esperança que la primavera estigui pròxima. Jo de vegades estic malament, però comparat a com estava fa uns anys, estic molt millor. No podem abandonar. Potser qui llegeixi això tingui vint anys i no veu que les coses s’arreglin en un futur pròxim. Però si continues lluitant, pots estabilitzar-te i gaudir d’una vida com a mínim acceptable. No dic que les coses siguin fàcils i pot implicar anys de lluita, però no podem permetre que ens venci la malaltia o la societat. No podem abandonar.

     Pot haver-hi solucions al nostre voltant. Una teràpia de grup, un grup d’ajuda mútua, un psicòleg que et doni un nou punt de vista sobre les coses. Pots trobar una medicació que et vagi millor. Les coses poden canviar. I nosaltres, fins a cert punt, podem fer que canviïn. Podem buscar coses que ens donin solucions parcials. No crec en solucions màgiques. No crec que un metge en un quart d’hora ens curi. Ni una religió ni un guru. Però podem aconseguir més moments de pau mental.

      De vegades sembla com si el món sencer estigués contra nosaltres. Necessitem ajuda d’altres persones i ningú ens la dóna. No només no ens ajuden, sinó que ens enfonsen més. Però nosaltres ho sabem perfectament, en aquesta vida no tot són flors i violes. Ja tenim pràctica. Ja veiem quan una persona no només no ens ajuda sinó que gaudeix atacant. I amb el temps podem desenvolupar escuts contra aquesta gent. A poc a poc sabem més del nostre trastorn i de com actua la gent respecte de nosaltres. Aprenem estratègies que ens ajuden a conviure amb nosaltres mateixos i amb els altres. I un dia tindrem una primavera.

Fèlix Rozey