Ilustración © Sergi Balfegó

Il·lustració © Sergi Balfegó

Crec que les coses no s’aconsegueixen sense fer res per tenir-les; s’aconsegueixen, la major part de vegades, conquerint-les. Dic això perquè les persones amb problemes de salut mental solem queixar-nos molt del poc temps que ens dediquen els terapeutes quan anem a la seva consulta i moltes vegades ens mediquen sense indagar a les causes dels nostres mals. Ens sentim com conillet d’índies als quals van investigant, fins que per casualitat donen amb la medicació més o menys adequada. També solem queixar-nos sobre el fet que els nostres veritables problemes no solen tenir un origen endogen, sinó exogen, i provenen moltes vegades de situacions socials o familiars que ens desborden.

Solem atribuir aquesta situació al fet que Espanya no és, per exemple, Finlàndia, o al fet d’estar immersos en una gran crisi econòmica al nostre país. Ens queixem, pacients i terapeutes, però no fem pràcticament res per canviar l’actual situació. I jo crec que es pot i s’ha de canviar a millor. Penso que les persones amb un trastorn mental hauríem de parlar d’aquestes coses amb els nostres terapeutes i a les nostres associacions, i crear unes plataformes, tant a les comunitat autònomes com a nivell estatal, de persones afectades, terapeutes i familiars que demandessin el següent:

Que quan una persona amb un problema de salut mental tingui un brot o una recaiguda, que no se la mediqui sense més ni més. Que es procurin veure les causes reals per les quals aquesta persona ha tingut aquest brot, encara que per a aquest fi sigui necessari perdre temps indagant en el seu present, passat, la seva situació familiar i social. Fins i tot, que els terapeutes puguin mantenir contacte amb els familiars i amics. Penso que un metge, abans de medicar una malaltia, ha de conèixer-la el millor possible, així com les seves causes.

Per aquesta finalitat, tant les persones afectades, com terapeutes i familiars hauríém d’unir-nos i demanar, en primer lloc, un estudi econòmic de quant afecta la salut mental a nivell sanitari, laboral, de despesa en pensions, tributari, etc. Hem de pensar que els problemes de salut mental afectaran al llarg de la seva vida a uns dotze milions d’espanyols; és a dir, una de cada quatre persones. Tant a nivell social com econòmic és la malaltia que més trascendència té a dia d’avui a Espanya i a Europa. I va creixent la seva incidència cada dia que passa.

Cal aconseguir que, tant el govern com la societat en el seu conjunt ens escoltin i comprenguin que si arribem a aconseguir aquests objectius la qualitat de vida i l’economia a Espanya millorarien, doncs s’haurà estalviat molt de diner i moltes persones viurien millor.

Que no em digui ningú que una cosa tal és impossible d’aconseguir. Jo crec que si és possible. El govern no té diners, però es va endeutar per pagar el deute de la banca, que a dia d’avui ha donat més problemes que satisfaccions. A tu, que llegeixes això: si ets una de les persones afectades, et demano que elt moguis i intentis tot el possible per tal que això s’aconsegueixi. Si de veritat vols vols aconseguir una cosa, lluita per ella!

Ernesto García