Il.lustració © Mireia Azorin

Il.lustració © Mireia Azorin

Crec que parlar dels símptomes negatius de l’esquizofrènia és parlar del temps que passa des que ets diagnosticat i posat en tractament, fins que et mors. És a dir, és parlar de la resta de la vida que et queda per viure un cop has sigut etiquetat amb el diagnòstic d’esquizofrènia. En el meu cas, gairebé afirmaria que tot allò que no és un brot psicòtic agut és part dels símptomes negatius. Per la laxitud d’aquesta definició, es pot percebre com són de variats i distints els símptomes negatius. Evidentment, la vida que ens queda per endavant a les persones recentment diagnosticades és llarguíssima, ja que el diagnòstic sol fer-se entre els 15 i 25 anys en homes i els 25 i 35 en les dones. Tot just començada la vida adulta, el trastorn mental interromp i modifica el projecte de vida que un té, i dóna peu a una nova interpretació i concepció de la pròpia trajectòria.

Per mi, els símptomes negatius són tots aquells que ens fan a les persones malaltes menys funcionals, que poden fer que perdem capacitats cognitives (de memòria, atenció i concentració), emocionals (anhedonia, abúlia i motivació en clar descens, entre d’altres), afectives o socials, com ara la capacitat per relacionar-nos amb gent dins la nostra comunitat; a més de trastorns del son i manca de capacitat organitzativa o de planificació. Aquests símptomes poden fer que perdem capacitats, progressivament, en un temps que es prolonga fins la fi dels nostres dies.

Els símptomes negatius són aquells que fan del trastorn mental de l’esquizofrènia un trastorn crònic, sense la possibilitat d’evitar patir-los en major o menor mesura. A més, les persones diagnosticades podem submergir-nos en un procés de pèrdua de la facultat per assumir com a pròpies aquestes mancances. Quan el trastorn es torna crònic t’estan dient que estàs patint els símptomes negatius de l’esquizofrènia i que no te’n desfaràs mai, per molt que hi mostris oposició o convenciment del contrari. Costa d’acceptar que les coses siguin així.

Malgrat tot, en defensa de les persones que patim esquizofrènia, citaré a Albert Solà i Anna Cohí. En concret, esmentaré un fragment del llibre: “Saps què és l’esquizofrènia?”. Aquí, es diu: “És cert que a vegades una persona que pateix esquizofrènia pot actuar de manera no usual, infreqüent, però gairebé sempre es comporta de manera apropiada”. L’extravagant, irracional, infreqüent o inusual manera en què ens comportem les persones que patim esquizofrènia és perfectament explicada pel trastorn. Té la seva explicació, i som congruents amb el nostre pensament i estat mental, el que no treu que haguem emmalaltit i podem tenir mancances importants.

Les medicacions antipsicòtiques o neurolèptiques solen combatre els símptomes negatius o això ens diuen els prospectes. No obstant això, la certesa que aquests símptomes siguin combatuts amb eficiència és poc més que una utopia. Molts són els efectes secundaris, i m’atreviria a dir que, a la llarga, el pes dels efectes extrapiramidals o secundaris poden ser més manifestos que els beneficis. S’ha considerat que creen addicció (Joanna Moncrieff) i que, per exemple, provoquen alt risc cardiovascular en gent d’avançada edat, entre altres riscos. La medicació no és la panacea. No és pitjor el remei que la malaltia, segons el meu parer, però el primer deixa molt a desitjar.

En el meu cas, lluitar contra els símptomes negatius vol dir assumir i entendre que els pateixo i que, voluntàriament, puc fer esforços per entendre’ls millor. Tot sovint em pesa més la idea que estic limitat per un comportament malaltís, com és el de patir el trastorn i els símptomes negatius i fer-me a la idea que jo en formo part, que la voluntat de transcendir-los i superar-los.

En aquest cas, aconsellaria desenvolupar la capacitat de la persona per millorar les seves habilitats mitjançant l’entrenament, per aprendre a conèixer-se un mateix mitjançant exercicis d’introspecció o de caire més espiritual. Exercicis com el ioga, la meditació o teràpies alternatives com la musicoteràpia o les flors de Bach podrien de ser de gran ajuda, així com activitats físiques o esportives, per mantenir-se en forma i tenir major claredat en el pensament. Si no és possible, almenys aconsellaria complir amb les tasques diàries de neteja de la casa: rentar la roba, fer la compra, dedicar temps a cuinar, tenir cura de la imatge personal o una higiene bàsica. Rutines que cal tenir sempre en compte, ja que d’elles depèn una millor adaptació al medi en què vius. M’estimo més ser valorat per tenir una llar organitzada i viure en harmonia i ordre dins la meva vivenda, segons com, que donar una imatge de persona exitosa, professionalment o de portes enfora.

Un només pensa en com millorar, si queda marge de millora. És la lògica del pensament de qualsevol que tingui una mica d’autoestima. Els símptomes negatius tenen la clau per establir si les persones evolucionarem més favorablement o menys en un context que, a priori, es fa difícil pronosticar. Per això cal el seguiment del psiquiatra i l’equip mèdic i psicològic, per seguir la nostra evolució en tota la seva amplitud i complexitat conductual durant la resta dels nostres dies.

Dani Ferrer