Fotografia © Elena Figoli

Fotografia © Elena Figoli

El procés per aconseguir que la nostra vida sigui estable, que el nostre trastorn ocupi el lloc que cal i que aquest ens permeti adquirir una certa seguretat és més o menys lent segons siguin les nostres circumstàncies personals.

Ja vaig esmentar en un altre article la gran importància que tenen les nostres relacions socials en el procés de recuperació; però, per descomptat, aquestes no són l’únic factor que ens ajuda a recuperar-nos.

En el meu cas, fa dos anys em va ser concedida la invalidesa. Podria haver sucumbit a la temptació de obsessionar-me en pensar que a la meva vida anterior si vaig ser útil; que durant els 27 anys que vaig treballar, bona part d’ells sí vaig ser molt vàlida en ser responsable de diversos departaments. Podria haver lamentat que aquests anys s’havien acabat i, fins i tot, haver caigut en una situació d’enyorança, de: “Què feliços aquells temps! Mai tornaran!”.

No obstant això, vaig tenir molt clar que no podia anar cap enrere i que les coses tornessin a ser com abans. A algunes d’elles, ja havia hagut de renunciar. No podia sortir a la nit a divertir-me com ho feia abans. Bé, i què?, podia sortir als matins. És millor no viatjar a països a on el sistema sanitari sigui primari; no importa, segurament no podré anar a tots els països que sí que poden oferir-me una garantia davant de qualsevol eventualitat.

I què passa amb tot allò que no podia fer mentre treballava? El vaig tenir clar, cal aprofitar l’oportunitat. Em trobava en una situació asimptomàtica, però això no era suficient. Havia de trobar l’estabilitat que camina de la mà de la recuperació.

Una de les meves aficions preferides és escriure contes per a adults, i ho faig precisament des que va cessar la meva activitat laboral. El que sento mentre escric és inenarrable. Només puc dir que la creativitat en què em submergeixo provoca que qualsevol vivència anterior que hagués pogut marcar la meva vida quedi penjada aquí, on ha d’estar, en el passat. Quan acabo un conte sento una gran satisfacció, que augmenta quan les persones del meu entorn em diuen que han gaudit amb la seva lectura. Es produeix un efecte estrany: em sento útil per dins i per fora. Interiorment, perquè jo mateixa em nodreixo de positivitat, d’orgull -sense cap tipus de prepotència- i perquè descobreixo una força interior que em porta a pensar que vaig en direcció correcta cap a aquest “descans” de la inseguretat. Externament, perquè transmeto la meva força interior al meu entorn, entès en el sentit més ampli: família, parella, amics, companys, veïns i fins i tot persones que, amb probabilitat, només vegi una vegada. Això té molts avantatges, moltes conseqüències positives. Per esmentar només una, la lluita contra l’estigma: “I tu tens un trastorn mental …?”, et pregunten, sorpresos.

A més a més, hi ha una altra dedicació molt important en la meva vida: aquella en què sóc voluntària en un centre de nens. Fa aproximadament un any que col·laboro amb ells, i puc dir que la meva mirada cap a la vida, novament, ha canviat. Enrere queden aquells temps en què vaig necessitar ajuda per entendre que el meu trastorn no era un càstig i que podria haver estat objecte de qualsevol malaltia que no m’hagués permès estar ara escrivint aquestes línies. Enrere queden les depressions per no trobar sentit a la vida. Enrere queden tantes i tantes coses de les que mai vaig imaginar que pogués desprendre’m. Estimar i que t’estimin, sense més vincle que aquest amor, és una de les experiències més alegres i dolces que podem viure.

Aconsello, amb tota humilitat, que potenciem les nostres activitats d’oci, les nostres habilitats, que segur que existeixen. Potser amb anterioritat al diagnòstic ni ens ho havíem plantejat, però ara tenim l’ocasió de fer-ho. Segur que ens sentim millor si cuinem, practiquem idiomes, cantem, llegim, anem a ballar, anem a caminar… si fem tot allò que ens ompli i ens apropi als altres.

Pel que fa al voluntariat, crec que és una de les tasques que més ens pot ajudar a trobar o a mantenir aquest equilibri tan desitjat. La relació amb nens que no tenen llaços emocionals, amb adolescents que anhelen importar a algú, amb persones de la tercera edat que no imaginaven tenir com a companya a la solitud i amb tants altres col·lectius que necessiten de la solidaritat d’altres persones, pot ser molt especial. Tan especial, que pot, fins i tot, provocar una cosa inimaginable: viure amb total i absoluta normalitat.

Montse Baró