Alegría en la Caída

Il·lustració © Mireia Azorin

     Un dia li vaig dir a una persona: “L’únic que vull es agrair-te l’existència”. Estava tant contenta, havia trobat una petitíssima pedra preciosa, un brillant pur, enmig d’un camí tortuós on el patiment era el pa de cada dia. Creia que només m’havia enamorat, però ara comprenc que era alguna cosa més.

     La salut mental, quan vius adaptat a aquesta societat, és molt difícil de mantenir. La salut mental per mi és no patir. Però si t’hi fixes en els rostres de la gent quan no se senten observats, t’adonaràs que tothom pateix, que oculten el seu patiment i que s’alimenten dels seus esforços per arribar algun lloc. La humanitat ha inventat milers d’entreteniments per oblidar-nos del nostre patiment, impera la regla per ser una fera en el món laboral de ‘sigues positiu’ i ignora allò negatiu. Però això, segons el meu entendre, no és salut. La salut no consisteix en ignorar la malaltia. Per això a vegades em semblen més sanes mentalment les persones diagnosticades, perquè han sabut, han tingut la valentia, d’explorar millor tant allò negatiu com allò positiu de la seva psique, tant si han estat perdudament deprimits com incontrolablement alegres, tant si han buscat la perfecció i la seguretat fins extrems impossibles, com si han patit la pressió social fins a ofegar-se literalment. Tots tenen etiquetes que no diuen res sobre la seva persona i menys sobre els seus coneixements vitals, que d’alguna manera, penso, els alliberen de la càrrega de ser un ésser amb una bona reputació i obertament acceptable socialment.

     Per mi la salut mental no és res més que llibertat, amor i respecte, cap a tu i cap a tot el que t’envolta. De tots els que esteu llegint això, quants de vosaltres se sent veritablement lliure? Qui és el que vol ser en cada instant? Qui estima sense esperar res a canvi? No possessivament, això no és estimar, és utilitzar algú per omplir una mancança teva. I qui respecta tot el que li envolta, no agredeix, ni que sigui interiorment, a tu o al teu veí o al colom del parc del costat?

     Jo, personalment, he viscut instants de enorme salut mental, en sóc plenament conscient, i també tristos moments de malaltia. Quan a aquella persona li vaig agrair l’existència, era jo només una consciència de vida, lliure, no necessitava res ni ningú, només veia la bellesa i l’amor. Però desprès vaig tornar al que jo li deia la ‘vida real’, la vida competitiva, de les esperances, dels esforços per aconseguir alguna cosa millor. I jo no tenia parella, i vaig pensar: “Doncs ja que estimo aquesta persona, per què no li demano que em salvi d’aquesta vida?” Vaig cometre una gran error. La llum que hi havia al meu interior la vaig projectar en aquella persona i vaig pensar que d’ella depenia la meva felicitat. Però era tan sols una projecció i, amb raó, un dia vaig veure la seva cara al mirall de casa meva, com si fos la meva cara. En realitat, avui ho sé, l’alegria o tristesa que pugui sentir només depenen de mi.

     Per mi, avui en dia veig que ser repudiada socialment m’allibera dels mals de la societat, visc a part d’aquesta esclavitud d’egos i aparences. I sóc feliç. Diria que, a instants, massa feliç per ser acceptada socialment, perquè l’alegria és rebel i no escolta a les normes que intenten controlar-la.

Maria Hernández