Il·lustració © Sofía Sampietro

Il·lustració © Sofía Sampietro

.

Avui he anat a comprar. Estava a la cua per pagar, atabalada i amb ansietat per diferents motius i tenia ganes de marxar. En arribar el meu torn m’han dit que passés per una altra caixa que obrien en aquest moment, però m’he equivocat i he posat les coses a una caixa on no hi havia ningú. Quan he aixecat el cap, la dona que tenia darrere, en lloc d’avisar-me, s’havia avançat. Pot semblar una ximpleria, que ho és, però crec que mostra com funciona el món.

Actuem de manera egoista, a la nostra bola, pensant poc en els altres i molt en nosaltres mateixos, i fins i tot sembla que avui en dia l’ajuda té alt preu. No dic que tothom actuï així, per sort n’hi ha que no ho fan, però crec que la nostra societat està així creada. Mentre uns viuen estupendament, uns altres viuen com poden, sobreviuen i/o fins i tot moren, i la resta solem mirar cap a un altre costat, o perquè no ens passa a nosaltres o també perquè és cert que no podem amb tot. Però és que a vegades, no faria falta ni tan sols fer molt d’esforç, només escoltant i reflexionant ja seria una possibilitat d’avançar.

En el món de la salut mental sento que hi ha molt per dir i molt poca gent que vulgui escoltar. Moltes persones amb diagnòstic psiquiàtric ens trobem amb que pocs familiars, pocs professionals, i poca gent ens escolta realment.

No ens enganyem, escoltar no és sentir dir que gràcies a la pastilleta ja no em vull morir, NO. Escoltar és preocupar-se de saber què m’havia portat a sentir la necessitat d’acabar amb la meva vida, què necessito per a no tornar a arribar a aquest punt, com em sento, què em porta a sentir-me malament, què penso del que estic vivint, com és el meu dia a dia, quines mesures estic prenent a part dels fàrmacs, saber si estic contenta amb la meva pauta de medicació o si preciso algun canvi, què crec que necessito per a millorar, quina ajuda m’ofereixen… I sobretot donar-li valor al que explico. Però això sembla que és demanar massa.

Sento com que tots saben millor que jo el que em passa, com haig d’actuar i com solucionar-ho sense ni tan sols escoltar-me… I això és impossible! Per no parlar que la immensa majoria de les vegades em prejutgen.

Què tal si en lloc de criticar que em pugui costar demanar ajuda, ens preocupéssim de saber el perquè em costa demanar-la?

L’ajuda que se’ns ofereix, per a mi no és ni ajuda. Estar medicada fins a les celles, no sentir, deixar de ser jo, passar a sobreviure en comptes de viure, les TECS (Teràpia Electroconvulsiva), la ketamina injectada contra la depressió, les contencions mecàniques i les químiques, la sobremedicació imposada, la privació de llibertat i més coses que he viscut, a mi lluny d’ajudar-me m’han provocat trauma i por, molta por de tornar a passar pel mateix. I com jo moltes persones també ho han viscut i ho continuen vivint, és més, ara sembla que fins i tot està bé utilitzar pistoles Tasser com a “eina terapèutica”… Però no sols es mira cap a un altre costat, sinó que fins i tot es considera que ho mereixem, sense saber res de nosaltres i sense ni tan sols voler escoltar-nos.

Només espero que aviat les coses canviïn i comenceu a entendre que les nostres vides i el nostre benestar també importen, que tenir una vida vivible es queda molt curt com a objectiu i que no som nosaltres els qui estem malalts sinó la societat en la qual vivim.

Alba Urso