Il·lustració © <a href="https://www.facebook.com/mahatma.gasol/photos_all">Montse Gasol</a>

Il·lustració © Montse Gasol

.

Avui, dimarts 10 de novembre de 2020, finalitza el termini per a la presentació d’esmenes i propostes de vet al Senat per a la Proposició de Llei Orgànica de modificació del Codi Penal per a l’erradicació de l’esterilització forçada o no consentida de persones amb discapacitat incapacitades judicialment. Una proposició de llei que va ser aprovada per unanimitat, amb 348 vots a favor i sense cap abstenció ni vot en contra, en el Ple del Congrés dels Diputats de dijous passat 15 d’octubre. Cap partit ha presentat esmenes ni propostes de vet. És d’esperar, per tant, que es ratifiqui en breu i entri en vigor el nou marc legal que deixa sense efecte l’Article 156, paràgraf 2n, del Codi Penal que regulava aquesta pràctica, contrària als Drets Humans.

Per explicar-ho de manera simple: estem molt a prop d’aconseguir que deixi de ser legal (i passi a ser un delicte) mutilar el cos d’una persona (habitualment una dona) amb discapacitat intel·lectual, discapacitat psicosocial (per motius de trastorn mental) o d’un altre tipus, per impedir que pugui reproduir-se. En l’última dècada, més de 1.200 dones han vist (i patit) com la seva família o una institució tutelar acordava amb un jutge intervenir sobre el seu cos sense el seu consentiment o contra la seva voluntat per esterilitzar-les.

Precisament, aquesta és una de les denúncies que al març de 2019 portem a l’Informe Alternatiu de la Coalició ActivaMent – Hierbabuena, per a la 21a sessió del Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (CDPD), de Nacions Unides. Sessió després de la qual la CDPD, en la seva Observació Final nº 34, ha instat Espanya a “derogar l’article 156 de la Llei Orgànica 10/1995, per així eliminar completament l’administració d’esterilitzacions, tractaments mèdics i investigacions a totes les persones amb discapacitat sense el consentiment lliure i amb coneixement de causa de la persona“. Observació que la CDPD ja havia fet a Espanya l’any 2011 després de la seva compareixença anterior.

I és que el nostre país, almenys fins al dia d’avui, té en aquest aspecte (i en molts més) una legislació contrària al marc internacional de Drets Humans i fora de la legalitat del marc jurídic europeu. En aquest sentit, la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada el 2006 i ratificada per l’Estat espanyol el 2008, en el seu Article 6, Dones amb discapacitat, estableix que: “els Estats parts han d’adoptar mesures per assegurar que les dones i nenes amb discapacitat puguin gaudir plenament i en igualtat de condicions de tots els drets humans i llibertats fonamentals“. Al seu torn, el Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència contra les dones i la violència domèstica, aprovat el 2011 i ratificat per l’Estat espanyol el 2014, en el seu Article 39, Avortament i esterilització forçosos, estableix que: “els Estats parts adoptaran les mesures legislatives o d’un altre tipus necessàries per tipificar com a delicte el fet de practicar una intervenció quirúrgica que tingui per objecte o per resultat posar fi a la capacitat d’una dona de reproduir-se de manera natural sense el seu consentiment previ i informat o sense el seu enteniment del procediment“. És a dir, portem més d’una dècada amb vulneracions flagrants dels drets sexuals i reproductius perpetrades per governs de diversos colors.

Conjuntament amb la restitució del dret a vot, la derogació de l’article 156 i la il·legalització de l’esterilització forçosa o no consentida és un dels grans assoliments en la lluita pels drets humans del nostre país en els últims anys. Aconseguir-ho ha estat possible, en bona mesura, gràcies a la lluita impulsada a nivell estatal pel Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) i per CERMI Mujeres. També cal agrair al grup parlamentari de Ciutadans que va ser qui va registrar la proposició de llei.

Però precisament ara, quan totes les parts estem celebrant aquest assoliment, i no hi ha cap color polític que argumenti en contra de l’erradicació de l’esterilització forçosa, crec que és moment de fer-nos algunes preguntes bàsiques per entendre perquè som aquí, al 2020.

Qui i quan van legislar per regular (legalitzar) l’esterilització forçosa o no consentida?

La llei que va fer possible que esterilitzar a les persones a la força o sense consentiment fos legal no ve del Segle XIX, ni tan sols de les polítiques d’eugenèsia social del franquisme (encara que llavors es fes, era alegal). En primer lloc, la Llei orgànica 3/1989 va regular aquesta pràctica per a la discapacitat psíquica: “no serà punible l’esterilització de persona incapaç que pateixi d’una greu deficiència psíquica quan aquella hagi estat autoritzada pel jutge a petició de representant legal de l’incapaç“. I en segon lloc, la Llei Orgànica 10/1995 va ampliar la cobertura legal, de manera que aquesta pràctica fos extensible a totes les discapacitats. Legislació que continua vigent fins avui. És a dir, això va succeir en plena “democràcia”, sota governs de Felipe González (lleis de 1989 i 1995) i amb suport d’altres grups parlamentaris, no només del PSOE. Ara ningú dóna suport ni argumenta a favor d’aquestes pràctiques, però pot ser que encara quedin al parlament espanyol membres d’aquelles càmeres que van votar a favor de la legalitat de l’esterilització forçosa o no consentida.

Igual que va succeir amb moltes altres pràctiques que avui són considerades aberrants, com la lobotomia, des del moment que són il·legalitzades sembla que mai ningú les va promoure o defensar, quan en realitat es van aplicar de manera sistemàtica. De fet, per estadística, és probable que 10 dones hagin estat esterilitzades coercitivament aquest passat mes d’octubre a Espanya.

Quins arguments es van utilitzar per justificar i aprovar aquestes lleis?

Trobem arguments molt diversos, però com era d’esperar, aquest tipus de lleis s’han justificat des dels clàssics arguments de “protecció” de la persona, basant-se en un suposat interès superior a la seva pròpia voluntat i preferència. Es tracta d’una perspectiva paternalista, que infantilitza a les persones amb discapacitat, traient o limitant els seus drets de ciutadania i tractant la seva vida i el seu cos com un objecte d’intervenció (familiar, estatal, institucional). Així, s’ha argumentat que és per qüestions d’higiene (més còmode mutilar que netejar), per evitar embarassos no desitjats (com si no hi hagués per a aquest objectiu alternatives que no vulneren els drets sexuals i reproductius) o per prevenir problemes en la futura educació i criança dels fills/filles (sota la creença que les boges i altres dones amb discapacitat no poden ser bones mares).

Per descomptat, no van faltar (ni falten a dia d’avui) els arguments eugenèsics, relatius a la suposada heretabilitat de la bogeria i altres “deficiències”, motiu pel qual les persones psiquiatritzades o amb altres diversitats no hauríem de deixar descendència. Encara escoltem diàriament aquests “consells” a moltes companyes a qui “recomanen” no ser mares degut a la “culpa” que haurien d’assumir en cas de traspassar el trastorn als seus fills/filles.

I hi ha fins i tot un argument més ranci, relatiu a les “indesitjables conseqüències d’eventuals abusos sexuals”. Quan està clar que l’esterilització no impediria els abusos, sinó que els invisibilitzaria, en evitar una de les seves possibles conseqüències.

Hi ha altres pràctiques contràries als drets humans i a la legislació internacional actualment a l’Estat espanyol?

Sí. Moltíssimes. De fet, tot el nostre sistema de salut mental està basat en la vulneració estructural i sistemàtica de drets humans: ingressos involuntaris, medicació forçosa o sota coerció, contencions mecàniques, tuteles i curateles, entre moltes altres, són pràctiques que la CDPD de Nacions Unides ha instat Espanya a eliminar del seu marc legal. Reclam que ja hem fet arribar als nostres legisladors/legisladores, en unes Propostes d’Esmena a la reforma de la legislació civil i processal, per a l’exercici de la capacitat jurídica de les persones amb discapacitat.

Com sempre, molts desoiran aquestes demandes. Molts, negant les observacions de la CDPD, argumentaran que aquestes pràctiques no són vulneracions de drets. O fins i tot diran que és un mal menor, que no hi ha alternatives millors i que han de seguir aplicant-se. Fins que, com sempre, aquestes pràctiques surtin del marc legal i passin a ser considerades delicte. Aleshores semblarà que mai ningú les hagi aplicat ni defensat.

Hernán Sampietro