Il·lustració © Montse Gasol

El suïcidi m’ha castigat des de jove. Va ser als vint anys quan vaig viure de prop la mort d’un company per suïcidi. Al cap de poc temps, un altre. I van venir un grapat més de casos. Recentment un company d’ActivaMent, Xavi, ha seguit les mateixes passes. Al marge de consideracions estadístiques, d’estudis o estudiosos del fenomen sociològic del suïcidi, existeix allò que la cançó de Jarabe de Palo anomena “el lado oscuro“, “el cantó fosc” i afegeixo: “de la vida”.

Un mestre que vaig tenir em va fer reflexionar sobre la vida pública, la privada i la secreta. Segons ell, tothom té una vida de cara enfora, una vida que la viu en la privacitat de casa seva, de la seva feina, o de la seva família, i finalment una vida secreta, que correspon a cadascú saber com és o què fa amb ella. Crec que la vida secreta pot tenir a veure amb les nostres debilitats, inseguretats, dificultats, problemes personals o salut, no obstant això, la vida comporta sovint molts patiments, que de vegades es duen en soledat, i amb càrregues emocionals i sentimentals enormes.

Quan parlo del cantó fosc de la vida em refereixo a tot allò que ens dol, que no sabem com gestionar, i que ens abassega per la gravetat de les circumstàncies personals que ens han tocat viure en aquesta vida. Tot sovint, per errors comesos en el passat, la nostra actitud no es corresponia amb les decisions preses, o amb la nostra escala de valors, o els principis d’una societat ben establerta i ben pensant.

És en traspassar els límits d’allò considerat raonable, racional, o el sentit comú, que ens preguntem si tenim bon judici, o un bon govern de la nostra persona i dels nostres actes. Si som conseqüents amb les nostres empreses, vull dir amb les decisions que afecten la nostra vida i la dels altres, hem d’actuar amb normalitat, amb previsió, o amb seny. Però prou que s’encarrega la justícia i les institucions psiquiàtriques de dir qui té o no té un bon judici de la realitat, qui té o no té un bon govern de si mateix, qui actua amb normalitat o d’acord amb les lleis, o qui actua d’acord amb una etiqueta diagnòstica psiquiàtrica fora dels paràmetres establerts i ben entesos.

En el suïcidi hi ha un component d’autolesió que vol ser definitiva. El descans etern s’entén com la fi de tant patiment, i de la incomprensió d’un sistema que ens aboca al rebuig, a l’exclusió i a l’aïllament. En una societat on allò que no encaixa amb els valors de la societat benestant, és motiu de ser infravalorat i estigmatitzat. No t’assassinen, ni t’afusellen, però et fan el camí planer perquè et retiris a un món contemplatiu i simbòlic, en el que pràcticament respiris, mengis, facis les necessitats, i amb una mica d’esforç aconsegueixis fer alguna activitat per mantenir els hàbits o rutines saludables. Tota activitat fora del que significa tenir les necessitats bàsiques cobertes és vista com a un luxe, i per tant, cal un esforç sobrehumà per assolir la plena realització personal.

La gent que mor per suïcidi llencen la tovallola o es veuen forçat i pressionats a llençar-la. “Si el món ha de condicionar la meva existència i l’ha de posar al servei del capital, jo renuncio a aquest joc malvat i pervers del capitalisme neoliberal i salvatge”: Aquest podria ser un argument. Ningú vol estar fora de joc, i tothom somia amb ser Messi, però en aquesta lliga juguen molts equips i molts jugadors, i cadascú té tan dret a existir com els altres. Però si jutgem als jugadors de futbol en comparació a Messi, ens equivoquem i no juguem en la mateixa lliga.

La igualtat, la justícia social, la reivindicació dels drets del nostre col·lectiu, el compromís amb les nostres obligacions,… tot això hauria de guiar-nos vers societats utòpiques, en les que l’empatia, la comprensió o la compassió, poguessin ser principis amb els quals gestionar els problemes personals d’aquestes vides secretes que tots tenim, i que haurien d’humanitzar la societat, que tot sovint és massa dura amb la sensibilitat a flor de pell que tenim les persones amb patiment emocional o diversitat psicosocial, i que en el fons només volem contribuir a la comunitat com els que més.

Dani Ferrer Teruel