Fotografia © Elena Figoli.

 

Des dels tretze anys he patit problemes amb la percepció del meu cos, una percepció distorsionada de com és en realitat (dismorfia corporal), la qual cosa m’ha portat a tenir episodis d’afartament (em sentia literalment tan buida, tenia un forat en la meva ànima, tant de dolor psíquic i emocional que intentava omplir aquest buit amb el menjar, autocastigant-me).

Més tard, com la norma social exigia, vaig començar a obsessionar-me amb l’ideal d’estar prima i això em va portar a restringir el menjar, saltar-me menjades, fer molta dansa i esport, etc. I em “vaig guanyar” un diagnòstic en trastorn de la conducta alimentària. Record que de nena i no tan nena volia ser prima, delicada, com de cristall… com totes aquelles actrius i cantants que admirava tant pel seu talent com pel seu aspecte físic. Recordo veure en la televisió anuncis en els quals només sortien noies i dones maques, però sobretot primes. A casa, a l’escola, en tot el meu entorn es premiava estar prima. I curiosament això passava només amb nosaltres, amb la dones.

Per descomptat, als tretze anys, quan vaig començar amb els meus problemes alimentaris, em van passar altres coses. De fet, molt de temps després a teràpia vaig arribar a la conclusió que em vaig matar de gana perquè en alguna part de mi existia la creença, amb molt de sentit pel meu entorn, que prima em voldrien i acceptarien, que és el que vaig aprendre de petita.

Ara sóc conscient que el meu problema amb el menjar sempre ha estat lligat a l’amor (jo rebia l’afecte de la meva mare a través del menjar) i al buit (quan sentia el meu cos buit en les èpoques de restricció).

Què va passar perquè de petita, adolescent i jove el meu ideal de primor fos patològic?

Des del meu punt de vista, i més enllà de la història de vida de cada dona, crec que tenim en comú que com a dones se’ns exigeix un determinat cànon de bellesa, un ideal pràcticament impossible per a més del 90% de la població femenina.

Mentre ens tenen entretingudes en aquestes cavil·lacions, en dietes i altres, pensen que ens tenen “adormides”. Seria com el nostre opi. No ens eduquen en la diversitat dels cossos, en la diversitat real i rica de cossos que existeixen perquè no interessa. Perquè aquest patriarcat ens vol mudes en molts aspectes i ai! de les feministes que parlem de gordofobia o ens revelem a aquests cànons de bellesa. Se’ns intenta desacreditar amb falsos mites i, com si els importéssim alguna cosa, ens venen a donar lliçons de salut física quan en realitat poc els importa mentre siguem submises amb el sistema establert.

I per descomptat, els homes també estan subjectes a uns cànons de bellesa i pateixen gordofobia, i trastorns alimentaris (però molt menys que les dones). En el cas dels homes, aquests cànons no són tan estrictes. Fins i tot es pot ser atractiu amb uns quilos de més, cosa que no passa amb les dones perquè als homes tradicionalment se’ls ha valorat per altres característiques externes, com tenir control i poder, ser competitius, independents, ambiciosos, etc., característiques que poc tenen a veure amb el físic.

Parlant de la meva experiència, el camí per a acceptar la meva distorsió, el meu cos i el que sento per ell, per a valorar-lo, ha estat i continua sent llarg. I també ho és el camí per a ser crítica amb alguna cosa que s’individualitza i alhora es culpabilitza a la dona en forma de diagnòstic psiquiàtric. Per a ser crítica amb aquest imaginari social que ens vol a totes, una vegada més, tallades amb el mateix patró i castiga les que ens sortim de la norma.

Ara sé que hi ha gent que m’estima i aprecia per com sóc, pels meus pensaments, les meves actituds, comportaments, etc. Però el més important és que jo ara em sento una dona amb un cos perfecte, el meu. I que és una característica més de com sóc jo, no ho és tot. No em cosifico com han fet amb mi, no deixo que el meu cos tingui identitat pròpia o em representi.

Ara sóc més forta en general, i valenta, ara sóc jo mateixa, ara no em “fa mal l’ànima” com li vaig confessar a la meva mare als tretze anys en la primera depressió. Però no deixa de ser dur veure com ens amaçen amb aquest maleït ideal de bellesa, com cada vegada es diagnostiquen a més nenes de trastorns de la conducta alimentària, la qual cosa em fa pensar que aquesta pressió social per estar prima arriba cada vegada abans, en la infància.

Tant de bo com a societat trobem la manera de rebel·lar-nos a aquest “statu quo” i entenguem i eduquem a la nostra infància en la riquesa dels cossos, perquè tots són bells, no hi ha cossos bonics i altres lletjos, no es pot dir el mateix de la manera de pensar.

Com vaig llegir fa poc en xarxes socials i crec que l’autoria era anònima: “Tanta gent preocupada pel seu cos i tan poca per la seva manera de pensar.”

         Mònica Civill Quintana