Il·lustració © Montse Gasol

Des de que vaig ser diagnosticada fa uns anys una de les coses que solc anhelar, a vegades, és aquella cosa anomenada “estabilitat emocional”. Crec que des de que era petita he viscut amb una intensitat emocional molt gran. Recordo de petita sentir ganes i una culpabilitat enormes, fins a ganes de morir-me, quan sentia que defraudava als meus pares. Amb el pas dels anys, ja sent adolescent, em creia algú “especial” i “diferent” per viure la vida d’aquesta manera, encara que en aquells dies potser em considerava més una bohèmia o una adolescent que s’estava començant a trastornar. Quan vaig rebre els meus diagnòstics per primera vegada la idea de ser “estable” o de tenir-ho tot sota control, després de travessar una depressió on ho vaig perdre gairebé tot totalment, va anar creixent cada vegada més.

En una de les meves crisis, una d’aquestes que et fan sortir a la meitat de classe perquè les coses comencen a donar-te voltes i sents que et cauràs perquè tot pesa massa, que fins i tot tu mateixa peses tant que ja no pots tenir-te en peus, vaig començar a pensar en el contraproduent que era negar-me la meva manera de sentir i de viure les coses. Alguna cosa va fer un clic en mi i va ser quan vaig començar a creure que hi havia una altra manera de deixar fluir les meves emocions, de cuidar-les i entendre-les. Després d’això, em vaig treure una mica d’autoestigma en quant a les meves relacions de parella i vaig començar a tenir desig de estimar i ser estimada en aquesta mena d’intimitat, després d’haver-me’l negat durant alguns anys.

No obstant això, ara que sóc la parella d’algú, continuo sentint aquesta sensació molesta que jo, per sentir d’una forma tan intensa, no puc donar estabilitat a algú en una mena de relació així. M’espanta moltes vegades i moltes altres més apareix el meu autoestigma, aquest que em diu que “no et mereixes ser estimada”, el de “qui pot voler-me així”. Potser sona autocompassiu, però la veritat és que no ho visc tant d’aquesta manera, el visc com “aquesta persona no hauria d’estar amb mi perquè no sóc capaç de proporcionar-li una estabilitat emocional que a vegades em costa fins i tot tenir jo mateixa”. Aquest és la por. El de “no ser capaç de”, el d’aquesta persona “hauria d’estar amb algú que no tingui pics i baixades d’energia”. Penso molt en això, penso en això sobretot quan estic en una baixada. Estar en els pics a vegades m’encega, a vegades em mou dels meus eixos, em fa perdre de vista que jo importo, que haig de cuidar-me, que haig d’acceptar-me, que haig d’anar a l’arrel del que m’està passant per a tornar a equilibrar-me. A vegades els pics es converteixen en maneres de perdre’m de vista, de dissociar-me d’aquelles coses que em són més conflictives. És com escalar, però no hi ha cim al qual arribar, sols esgotament, el propi i el que li pugui generar a aquella persona que comparteixi aquest tipus d’intimitat amb mi.

Crec que sempre vaig tenir por de ser una càrrega, però després dels diagnòstics aquesta por va créixer tant que a vegades quan no em sento bé o alguna cosa no m’agrada del tot, ho callo i ho tanco fins que esclata i ho impregna tot. Llavors, en aquests moments, apareix un gran sentiment de culpa i penso “de debò, no mereixes ser estimada” i aquí m’adono que encara continuo tenint autoestigma. A vegades, després de tot el treball personal que faig, em continuo sentint culpable per sentir tan intensament, per no poder ser aquest punt de “estabilitat”. Però també diré una altra cosa, començo a creure que l’estabilitat emocional no és això que sempre ens han venut, que potser cadascun té el poder de crear la seva pròpia noció del que és ser estable, potser a vegades per a estabilitzar-se és necessari furgar tan endins que les coses, inevitablement, se’ns mouen. I llavors, això sí que ho diré amb una mica més d’orgull, qui no entengui això, no el vull en la meva vida. Perquè jo també, boja o no, mereixo ser estimada, mereixo ser cuidada, mereixo ser acompanyada.

Sharon Leones López

+9