Il·lustració © Cristina Méndez

No sabria dir quan va començar tot. Sempre em deien que era massa sensible. Què és ser massa sensible? Hi ha  quelcom per mesurar la sensibilitat? Hi ha una sensibilitat estàndard i més enllà alguna cosa no va bé? Fins on la societat ens vol encotillades? Fins on demostrar sentiments? Fins on sentir-nos ferides? I sobretot fins on ser el mateix model de dona estandarditzat?

Sóc d’una generació que no anava al psicòleg, tot estava bé i si no estava bé havia d’estar-ho. Jo només sé, que amb vint-i-un anys, i  detonat per la gelosia de qui jo pensava era una gran amiga, em vaig intentar suïcidar per primera vegada. Només recordo el Valium que no em feia efecte i cap tractament posterior. Feia la sensació que un vel havia de cobrir aquell episodi de la meva vida.

Però jo no era diferent. Realment no necessitava ajuda? Possiblement el que més necessitava era parlar i estimar-me a mi mateixa lluny de les directrius d’aquesta societat en la qual encara vivim sota una dictadura del que se suposa hem de ser, dir, actuar d’una determinada manera.

Però jo era peix de nadar contra corrent. M’agradava saber més, no m’agradaven les discoteques fins passats els vint, el meu món eren els llibres, pintar, escriure, la música i anar els caps de setmana amb el pare a tot el que fos Barça. Vaig ser Punk i d’extrema esquerra. Ja no porto cresta, però aquesta societat segueix sense agradar-me i no crec en els polítics. Avui crec que sóc el resultat d’un procés dins meu de creixement al qual intento no deixar entrar massa el soroll de fora.

He viscut una vida molt i molt intensa amb més de trenta mudances, vivint a altres comunitats autònomes per feina o parella. He rigut i plorat molt. I malgrat més intents de suïcidi els darrers anys, ara sé que no la canviaria per cap altre. La diferència? Ara m’estimo. Qui m’ha ajudat en aquest procés? Potser la psicologia una mica, saber-me estimada pel meu entorn, però per sobre de tot, el llarg camí d’estimar-me a mi, i aquest és un recorregut que hem de fer nosaltres soles.

Com a dona, vaig patir maltractament psicològic que, malgrat la meva personalitat, em va anul·lar. Ara miro enrere i em quedo amb el positiu, gràcies a això, m’estimo més  i sóc la meva prioritat.

Estimades dones, no hem de ser un estereotip, hem de ser nosaltres mateixes, sense viure sota el fuet matxucant del que suposadament hem  de ser. No hem de ser perfectes, volem ser felices i així serem la nostra millor versió. Si m’estimo, em cuido perquè m’estimo a mi. Tinc cura del que menjo perquè estimo el meu cos que em manté viva. Faig ioga o esport perquè em vull sentir millor amb mi, més àgil, més flexible. No haig de ser la millor mare, ni la parella de l’any, ni la millor a la feina, trio ser feliç en qualsevol d’aquests àmbits perquè escull-ho aquesta opció, i m’equivocaré perquè no sóc perfecta i després riuré.

Sí, encara tinc dies dolents, és part del fet de ser viu, però sóc la protagonista de la meva vida, no la deixo en mans de ningú. Pensa que tu, dona, ets única i un miracle de vida, ningú ni res es mereix el teu patiment, ja és hora de canviar el patiment per la joia, la que està en petits moments de vida dia a dia. No calen grans dates ni esdeveniments. Mirat al matí al mirall i regalat un somriure, perquè t’estimes, jo fins i tot en els pitjors dies ho faig.

Núria Navarro