Fotografia © Elena Figoli.

Ja fa més d’un any que va començar la pandèmia i psicològicament, a vegades, em dóna la sensació que seguim en els primers mesos d’aquesta.

La sensació d’incertesa, dels molts interrogants respecte al que passa i el que passarà,  la preocupació traduïda en ansietat i insomni ja fa temps que s’ha instal·lat a la meva vida. Durant aquest any, però, la meva vida ha canviat per complet i no crec que sigui una persona amb una situació excepcional.

De la desolació del principi, l’estranyesa, la sensació de viure en una pel·lícula de ciència-ficció en queda poc. Potser perquè, com tota la població, ens hem acostumat a dur mascareta, a les restriccions habituals de mobilitat, el distanciament social que ha comportat la disminució d’interacció social, les restriccions en els espais d’oci gairebé inexistents, fins i tot restriccions a l’hora de consultar qualsevol problema de salut que no tingui a veure amb la COVID-19.

M’agradaria parlar de les cures, personals i col·lectives, de la necessitat de crear xarxa entre les persones, d’ajudar i ser ajudat, de rebre suport i saber que no estàs sola davant una situació de precarietat emocional, social, econòmica, etc.

Durant la pandèmia vaig tocar fons, el meu malestar emocional em va portar a patir molt. Em va sostenir molt el meu grup d’ajuda mútua (GAM). Un cop a la setmana i durant dues hores, les meves companyes i jo hem compartit tristeses i il·lusions, passos enrere i passos endavant, ens hem recolzat i donat suport, ens hem ajudat de diferents maneres com hem pogut i sabut en cada moment i situació. Això m’ha fet molt de bé tant per disminuir aquest malestar com per guanyar en autoestima, pel fet que la meva experiència és vàlida i en alguns casos pot ajudar a alguna companya.

També m’ha ajudat el contacte diari amb companys i companyes duent a terme tasques voluntàries a l’associació, els conversatoris, els Cinefòrums, les formacions, les sensibilitzacions, etc. En definitiva, les activitats que no hem hagut de cancel·lar per les circumstàncies de la pandèmia i les activitats que gairebé hem hagut de crear a causa de la pandèmia per poder seguir en contacte, fer coses enriquidores en la línia d’ActivaMent i seguir creixent com a persones i com a associació.

Personalment al principi em vaig deixar anar una mica, la desídia del dia a dia, dies que em semblaven tots iguals, els problemes amb la son, etc. em van desgastar molt. Va ser en començar aquest any 2021 que em vaig proposar meditar cada dia, fer una hora d’exercici diari de dilluns a divendres, menjar més sa i finalment, fa més d’un mes, he deixat de fumar. Això m’aporta benestar físic i emocional, estar més connectada amb les meves emocions i potser aprendre a viure amb una mica més de pau interior. Dic potser perquè de tant en tant em sento sacsejada per alguna eventualitat que em fa patir per mi mateixa o per altres persones. Crec que és com la recuperació que no és lineal i no està exempta de recaigudes. Doncs per mi aquest camí cap a la pau més espiritual també no està exempta de sacsejades internes i externes que sembla que et facin retrocedir per més tard adonar-te que és part del procés de creixement personal. I aquest procés, almenys des del meu punt de vista, no acaba mai perquè en el camí de desenvolupar-nos hi ha molts canvis en la nostra persona, i el nostre entorn està en constant moviment.

Si una cosa ha quedat palesa sobre aquesta pandèmia és que el nostre entorn social, cultural, sanitari ens afecta a tots emocionalment. En una societat individualista com la nostra em de deixar de veure els problemes de salut mental com a problemes individuals i començar a veure quins condicionants socials afecten el benestar emocional de les persones abans de patologitzar situacions de vida i medicalitzar a cop de psicofàrmac. No es pot o no  s’hauria de medicalitzar contra les desigualtats socials, la pobresa, la impossibilitat d’haver resolt un dol, la pèrdua de feina, els desnonaments, etc. per posar alguns exemples. Calen polítiques socials i econòmiques més justes i mecanismes de protecció social com ara la Renta Bàsica Universal (RBU) que podrien reduir la  incertesa vital i desgast psíquic causat per l’estrès que pateixen molts col·lectius en situació de vulnerabilitat i que estan precaritzats com ara el col·lectiu de persones psiquiatritzades.

Crec que de la situació que vivim, hi ha molts factors que trigaran a eliminar-se com el malestar de tantes persones i famílies, les restriccions i la gran crisi sanitària i econòmica que tot just comença. És hora de posar les cures personals i col·lectives a primera línia, així com les mesures de protecció social que assegurin que cap persona ni col·lectiu es quedi enrere.

Mònica Civill Quintana