CopyLeft: Hernán Sampietro

Em vesteixo amb la paraula bogeria a conveniència i em despullo d’ella quan no la necessito.

Però en aquest ara, que és un munt de paraules, em poso el vestit boig per desfilar(ho) com realment em sento i no com ens han intentat dir què és: el parany sempre és un engany i escric per intentar no caure una vegada més.

Si faig un breu repàs sobre les categories diagnòstiques que s’impartien a les classes de psicopatologia, recordo veure-les com una llista d’ingredients de la compra, sense saber quin plat principal pretenien cuinar.

Tot d’una i sense el consentiment del “subjecte patidor”, per exemple, jo, prou una setmana estant trista i desganada per ser encotillada amb una depressió, i si a això li afegeixes alguns dies d’eufòria i productivitat ja pots optar per tenir un trastorn de bipolaritat. Si seguim filant i saltant d’un trastorn a un altre, de la bipolaritat amb escolta de veus, a una esquizofrènia paranoide amb prevalença en escolta de veus només hi ha un passet més. Així, escrit sobre paper, em resulten “coses” molt difuses, i que potser el diagnòstic diferencial entre una categoria i una altra respectivament seria tenir un llenguatge desorganitzat, embotiment emocional si parlem de la “esquizofrènia”. Seguint aquesta lògica breument exemplificada, podríem anar recorrent tots i cada un dels diagnòstics del DSM-V (el manual de diagnòstic estadístic, 5a Edició) [1], saltant d’un trastorn a l’altre, summament similars i diferenciats per pocs símptomes descrits a les seves respectives llistes.

Però què rellevància té aquesta classificació categòrica per als sentiments subjectius de les persones que hem patit, que de vegades patim o que estem patint? On és la categoria amb el seu corresponent llista que enumera i descriu les successos traumàtics inherents de la vida que ens colpegen? Què trastorn descrit en el DSM-V ens permet entendre a les persones com a éssers vulnerables i no com una incubadora de patologies suposadament intrínseques en els nostres gens?

El no saber encaixar certs cops a la vida no ens converteix en malalts mentals. Ans al contrari, més aviat desenvolupem mecanismes per defensar-nos i resistir a allò que fa tant de mal i que no hi ha categoria que descrigui a què sap el dolor. Els abusos, l’abandonament, la mort d’éssers estimats, l’exigència laboral i d’estatus del nostre entorn no tenen cap llista per facilitar la comprensió del nostre patiment psicosocial.

És curiós, no deixa de ser significatiu, per exemple, que la primera edició del DSM-I, de 1952, contenia 106 trastorns mentals, i que l’actual DSM-V, del 2013, reculli 216 [2]. Amb cada nova edició dels possibles trastorns mentals sempre augmenten, però mai es redueixen.

En aquesta mateixa línia, el sistema de categories segueix encotillant-nos en diferents trastorns, inventant noves formes de etiquetar i, no obstant això, no hi ha cap llibre o manual a la psiquiatria occidental i hegemònica que intenti veure’ns com a persones a qui, de vegades, ens fan mal els cops, i que cap etiqueta diagnòstica i cap fàrmac ens ensenyaran a lluitar amb els nostres patiments i les nostres experiències.

Filo Basté

Referències:

[1] American Psychiatric Association. (2013). Diagnostic and statistical manual of mental disorders (5th ed.). Washington, DC.

[2] Sandín, B. (2014) DSM-5: ¿Cambio de paradigma en la clasificación de los trastornos mentales? Revista de Psicopatología y Psicología Clínica, 18(3), 255-286. https://doi.org/10.5944/rppc.vol.18.num.3.2013.12925.