Il·lustració © Jennifer Helfand

Aquest passat 30 de maig vam poder gaudir de la celebració de l’Orgull Boig 2021. Degut a la situació de pandèmia que vivim des del març de l’any passat, és la segona ocasió que es va haver de celebrar de manera telemàtica. No és gens agradable no poder-nos reunir presencialment, però és una bona oportunitat per a fer partícips del nostre dia a totes aquelles persones d’arreu del territori que en altres ocasions no ens han pogut acompanyar.

Per a mi, l’Orgull Boig és celebració, però sobretot, reivindicació.

Celebrem que per moltes pedres que ens haguem trobat al camí, hem aconseguit superar-les i seguir endavant. Que ja no ens amaguem i som capaces de donar la cara. Estic boja, si. I què? No ens fa ser persones menys vàlides, no dóna dret als altres a tractar-nos diferent.

Mai no ens cansarem de reivindicar i exigir la no vulneració dels nostres drets, mereixem ser tractades de manera justa. Per molt que la societat miri cap a una altra banda quan de forma sistemàtica i en molts àmbits de les nostres vides se’ns relega a la condició de persones malaltes, nosaltres seguirem unides i fent força. Exigirem un tracte respectuós i no violent, reclamarem que ens facin partícips del nostre procés i no es vulneri la nostra voluntat i demanarem la participació en la presa de decisions a nivell polític de tot allò que ens afecta.

M’agradaria recordar que l’Orgull Boig no és només un dia, sinó que representa el compromís ferm de tots i totes per avançar en la gran tasca d’aconseguir que es reconeguin i no es vulnerin els nostres drets.

Per tots aquests motius (i més), a totes aquelles persones que en les seves posicions de poder només volen aconseguir poder escriure a un informe “consciència de malaltia i adherència al tractament”, nosaltres hi responem: “Consciència d’opressió i adherència als nostres drets!

Niobe Portero