Il·lustració @ divinamentebita

Ho han tornat a fer. Ja tenim aquí la Marató de TV3 dedicada a difondre un discurs d’odi contra les persones psiquiatritzades. Quant costa picar pedra per desmuntar els falsos mites de monstruositat, d’alteritat, de criatures defectuoses amb cervells disfuncionals, per a que després ens muntin una campanya mediàtica amb diners públics per a reforçar tots els prejudicis que tanta discriminació generen en la societat cap a nosaltres.

Han escollit aquest any per demanar diners la “salud mental”. Ja havien escollit aquest tema al 2020, però al final va ser la COVID-19. Precisament, ja podríem haver après quelcom de la pandèmia i les seves conseqüències psicosocials. Portem més d’un any vivint amb por, incerteses, aïllament social, somnis trencats, dols sense comiats, més pobresa i exclusió social. Y com era d’esperar en aquestes circumstàncies, vivim un inusual increment d’addiccions, de trastorns de la conducta alimentària, d’agorafòbies, de trastorns d’ansietat, de depressions, d’autolesions i de suïcidis. Malgrat els hi posin noms psicopatològics, del què estem parlant és de diverses expressions del patiment humà. Situació que colpeja especialment fort a qui ja estava en una situació social vulnerable abans de la COVID-19.

I davant de tot això, què ens diu la Marató de TV3? Ens parla de les causes psicosocials dels nostres malestars? Aborda la necessitat de teixir o enfortir les xarxes comunitàries per fer front a la soledat, la pobresa, les pèrdues, les pors? No, la Fundació que hi ha al darrere d’aquesta campanya de recaptació de diners va a la seva. La Marató ens diu que les persones psiquiatritzades tenim un cervell defectuós a causa d’una tara genètica. A la seva Web podem llegir que, tot i que “no estan completament aclarides les causes” […] “s’ha comprovat que hi ha implicats múltiples factors genètics”. Factors que, quan interaccionen amb un entorn estressant, “modifiquen els mecanismes cerebrals que regulen els processos psíquics”. Per suposat, com a bones afirmacions pseudocientífiques, no ens diuen quins són aquests factors genètics “comprovats” ni de quins “mecanismes cerebrals” parla.

Avís per a despistades: a les persones, quan ens diagnostiquen una ‘malaltia psiquiàtrica’ no ens fan cap mena d’anàlisi o prova biològica, i molt menys genètica, perquè no existeixen marcadors genètics i biològics per cap tipus de ‘trastorn mental’. Ningú que hagi estat psiquiatritzat, que tingui un familiar o una amistat diagnosticada o bé que es dediqui professionalment a l’àmbit de la  salut mental coneix cap prova biològica o genètica per establir tipus de ‘psicopatologia’. No es que hi hagi proves de baixa fiabilitat. És que no hi ha res, res en absolut.

No sé vosaltres, però a mi em sembla èticament inadmissible que s’utilitzi un mitjà de comunicació públic per demanar diners a la ciutadania partint d’una mentida flagrant. Us imagineu que la Marató del 2020 s’hagués organitzat per combatre el virus xinés, creat a un laboratori? O que TV3 organitzés una companya de donatius per investigar la histèria femenina produïda per la enveja del penis? Quina gracia, oi? Doncs resulta que ja van per la tercera edició de Maratons basades en la teoria de la tara genètica, anomenada model de diàtesis-estrès, i que té el mateix fonament científic que el mesmerisme. Fa anys que la hipòtesi del desequilibri químic i l’herència genètica no es sosté científicament [1][2][3].

Sembla ser que a la nostra televisió pública li és igual. El 2008 va ser l’anterior edició dedicada a aquest tema. Aquell any no només ens van parlar de la “predisposició genètica” dels “malalts mentals” a “pensar, sentir y comportar-se” d’una manera alterada; sinó que es van quedar a gust afirmant  que: “representen una important càrrega social i econòmica” tant per la família com per la societat. I us deixo aquí el cartell de l’edició que van organitzar al 2000, any que van dedicar a l’Esquizofrènia. Imatge que resum el missatge paternalista i estigmatitzant de monstruositat, perillositat, impredictibilitat, i infantilització. Una fundació ‘científica’ difonent el mite de Dr.Jekyll i Mr.Hide. Per suposat, en aquesta edició també ens van parlar “d’una combinació de factors genètics, orgànics i ambientals que encara no es coneixen molt bé”. A més, ens descrivien com persones que “alteren enormement la vida quotidiana” […] “ de la família i el seu entorn”, però expressaven la seva gran preocupació pel “desconeixement i l’estigma que plana sobre les patologies mentals”.

Vull creure que com a societat anem aprenent a identificar aquestes estratègies discursives, que assenyalen la diana i després es lamenten quan li disparen. Per exemple, els discursos d’odi que criminalitzen als ‘MENAS’ al mateix temps que expressen la seva preocupació per les agressions a menors migrants. Doncs això mateix és el que fa La Marató de TV3. Perquè aquesta és una altra, no tenen prou amb demanar diners fent falses afirmacions pseudocientífiques, sinó que a més ens volen vendre que estan sensibilitzant la població sobre el problema del l’estigma.

No obstant això, ja sabem quines reaccions promouen en la societat els missatges que equiparen ‘problema de salut mental’ amb ‘disfuncionalitat cerebral’. És prolífica la literatura científica que assenyala els efectes nocius que tenen aquestes estratègies [4][5][6][7][8]. És cert que disminueixen la culpabilització de les persones pels seus ‘símptomes’ i que augmenten la recerca d’ajuda professional, però com a contrapartida, incrementen l’atribució de perillositat i impredictibilitat, generen reaccions emocionals de por i rebuig cap a les persones diagnosticades, i promouen més aïllament social i soledat per les persones a qui es pressuposa que som com ens representen els missatges de La Marató de TV3.

I tots aquests efectes empitjoren encara més quan a la  suposada disfuncionalitat orgànica del cervell se li atribueix una causa genètica [9][10][11]. En aquests casos, la ‘malaltia mental’ es vista com a essencial, intrínseca a la persona, se la pensa com a més greu, crònica i irreversible. A més, aquesta creença promou la restricció reproductiva i les idees eugenèsiques. Això de les polítiques eugenèsiques, orientades a evitar que ens reproduïm les persones tarades, ho vam tenir al marc legal de l’Estat Espanyol fins el Desembre del 2020 (l’esterilització forçada o no consentida). I en referència al prejudici, és quelcom que jo mateix he viscut, amb retrets per haver tingut una filla a qui “li podria haver passat el trastorn”.

Tot això que escric aquí ja ho saben a la direcció de la Marató de TV3. Des d’ActivaMent ens vam reunir amb ells el 2020. Així mateix, tant l’any passat com enguany es va reunir amb ells la direcció d’Obertament, la campanya catalana de lluita contra la discriminació per motius de salut mental per, en paraules de Miquel Juncosa, “alertar dels riscos de mostrar una visió reduccionista de la salut mental“, i per “oferir-los els testimonis d’activistes perquè tinguin una visió més àmplia“. Comptin o no amb aquest assessorament, la Marató continuarà amb el seu discurs biomèdic i amb el model diàtesi-estrès com a argument. Els és igual el mal que facin. Els seus interessos són uns altres: aconseguir recursos per finançar projectes de recerca biomèdica. I els és igual que el model sigui iatrogènic per a les persones psiquiatritzades i que el discurs que difonen empitjori l’actual situació de discriminació que patim.

Tenim un greu problema com a país quan la nostra televisió pública fa una campanya reforçant prejudicis contra un col·lectiu vulnerable a la discriminació i difonent idees eugenèsiques. TV3 ha decidit exposar-nos a les persones psiquiatritzades a més violències i vulneracions de drets.

Hernán María Sampietro

Referències:

[1] Moncrieff J. (2008) The Myth of the Chemical Cure. In: The Myth of the Chemical Cure. Palgrave Macmillan, London. https://doi.org/10.1007/978-0-230-58944-5_14

[2] Whitaker, R. (2015). Chemical imbalances: The making of a societal delusion. In S. Olfman (Ed.), The science and pseudoscience of children’s mental health: Cutting edge research and treatment (pp. 11-22). Santa Barbara, CA: Praeger/ABC-CLIO.

[3] Gøtzsche, P.C. (2017). Psychopharmacology Is Not Evidence-Based Medicine. In: Davies J. (eds) The Sedated Society. Palgrave Macmillan, Cham. https://doi.org/10.1007/978-3-319-44911-1_2

[4] Read, J. & Harré, N. (2001). The role of biological and genetic causal beliefs in the stigmatisation of ‘mental patients’. Journal of Mental Health, 10(2), 223–235. https://doi.org/10.1080/09638230123129

[5] Corrigan, P. & Watson, A. (2004). Stop the Stigma: Call Mental Illness a Brain Disease. Schizophrenia Bulletin, 30(3), pp. 477-479.        http://doi.org/10.1093/oxfordjournals.schbul.a007095

[6] Read, J., Haslam, N., Sayce, L. and Davies, E. (2006), Prejudice and schizophrenia: a review of the ‘mental illness is an illness like any other’ approach. Acta Psychiatrica Scandinavica, 114: 303-318. https://doi.org/10.1111/j.1600-0447.2006.00824.x

[7] Deacon, B. & Baird, G. (2009). The Chemical Imbalance Explanation of Depression: Reducing Blame at What Cost? Journal of Social and Clinical Psychology, 28(4), 415-435. https://doi.org/10.1521/jscp.2009.28.4.415

[8] Pescosolido, B., Martin, J., Long, S., Medina, T., Phelan, J., & Link, B. (2010). “A Disease Like Any Other”? A Decade of Change in Public Reactions to Schizophrenia, Depression, and Alcohol Dependence. American Journal of Psychiatry, 167(11), 1321-1330.      https://doi.org/10.1176/appi.ajp.2010.09121743