Il·lustració © Josep Lluís Codina

Il·lustració © Josep Lluís Codina

Les persones que més han contribuït a empoderar-me són els meus pares Lluís i Rosa. Lluís, ara als seus vuitanta-cinc anys, és una persona entranyable que es fa estimar per la seva família i els amics. Els seus dos fills, la meva germana i jo, estem orgullosos d’ell. La meva mare, que ja no està, va ser la persona que més em va ajudar a ser qui sóc. Si no fos per ells dos jo no hauria fet el que he fet, ni arribat on he arribat, si bé encara tinc recorregut per davant en la meva vida.

Les persones, alienes a la meva família, que més han contribuït a empoderar-me són diverses, si bé hi ha unes que m’han ajudat més que unes altres. “Activistes de salut mental en primera persona” ens agrada anomenar-nos a alguns. Conèixer-nos personalment i virtualment ha significat un salt qualitatiu en la meva vida. Els i les activistes, persones de gran talla humana que m’han transmès valors, qualitats i sentiments més enllà de l’activisme. Centrant-me en l’activisme, m’he sentit sempre molt recolzat per molta gent. Sempre he tingut detractors, però mínims, perquè quan un treballa la salut mental des de la perspectiva activista i treballa cada dia voluntàriament fent una i mil tasques en favor del col·lectiu o pels iguals, qualsevol retret està fora de lloc. No hi ha confrontació possible quan cerques el teu bé i el de la gent que estimes. Se’m pot retreure la mandra, que no ho faci bé, que m’equivoqui, que no vegi la meva equivocació, que dubti de mi mateix i dels altres, que la meva inseguretat i la dels altres ens impedeixi avançar correctament. Però no se’m pot retreure la motivació i l’actitud de tirar endavant amb els propòsits. No se’m pot retreure la voluntarietat del meu treball, o de la meva intenció d’ajudar. No se’m pot retreure la bona voluntat. Qualsevol fet que no s’avingui amb aquestes intencions o la bona voluntat d’ajudar pot ser jutjat en clau que no es correspon la meva aportació, o que m’estic equivocant, o que no puc ajudar, encara que es valori la meva voluntat, però no tinc els coneixements suficients per a la comesa d’ajudar.

Empoderar-me m’ha comportat tota una sèrie d’actituds i motivacions que van més enllà del compromís. M’ha requerit una voluntat enorme, i un amor essencial pel tema que treballo, i per la gent que m’envolta, i que m’estima i que sap de mi i vol estar amb mi. L’empoderament que prenc quan treballo i quan m’és reconegut, atorgat o guanyat haig de gestionar-ho responsablement. No puc fer qualsevol cosa amb el poder. Haig d’anar amb compte amb el que dic i el que faig. Haig d’estar en sintonia amb la gent, i la gent sempre em pot recriminar la meva visió de les coses, que la meva opinió no concordi amb ells o elles, o que estic actuant malament a la vista dels més exigents. Empoderar-me em demana un nivell d’autoexigència considerable, que pot passar factura amb el temps, i cremar-me, cap a l’abandó de les responsabilitats. He conegut, certament, persones empoderades per mèrits propis que són capaços de donar lliçons de cordialitat i bones maneres, perquè empoderar-se en el món de la salut mental implica fer uns esforços d’empatia, assertivitat i feedback que transcendeixen l’ordinari. Tractem amb persones, sense pretendre que siguin una mercaderia, sinó voluntats individuals que busquen el benestar per sobre de tot, i el treball amb sentit per a abocar a la societat tot el bé com a les persones amb trastorn mental ens és negat sovint.

En el procés d’empoderar-me, que no ha estat senzill, m’he emportat un munt de bregues i m’he emportat a casa mil i un maldecaps que no m’han deixat descansar tranquil. Sóc una persona susceptible de ser assenyalada, una i mil vegades, per ser la responsable de tal i qual error, quan la meva voluntat de resoldre els problemes s’ha vist intercedida per problemes aliens a l’activisme o a l’entitat que he representat. Això té conseqüències a la llarga, quan he vist que tots els valors que intento transmetre s’han vist qüestionats una vegada i una altra, sense tenir una mica de paciència. Llavors hi ha falta d’assertivitat i d’empatia. Hi ha moltes mancances en el nostre col·lectiu, però la que més em fa mal és la falta d’assertivitat i la falta de consciència i coneixement del que s’està fent col·lectivament. No és sinó per la insistència i persistència de molts activistes com nosaltres que volem transmetre assertivament el nostre pensament, que l’associació no seria viable, ni la seva missió i valors completats. Li devem molt a l’activisme i a gent empoderada de veritat. Sense aquesta palestra, a mi no se m’escoltaria, i molta gent es quedaria sense veu. Cal empoderar-se i prendre el timó del vaixell per a aconseguir metes que ens condueixin a més alts nivells d’humanitat.

No és sinó per les actituds encomiables de moltíssims activistes en salut mental que he conegut al llarg de la meva trajectòria, que jo no seria qui sóc, i no estaria tan agraït a aquestes persones. Faig una reverència a aquestes humils persones, dotades d’una gran humanitat i capacitat de comprensió del mitjà en el qual viuen, perquè saben transmetre als altres la passió per l’activisme, i la passió pels principis d’una gestió transparent i volguda per molta gent. Se’m fa difícil trobar més paraules que elevin moralment aquestes persones, sovint anònimes, o sense pretensions de destacar per sobre de la resta. Empoderar-se, en la meva opinió, no significa convertir-se en famós o ser el més popular, sinó que significa prendre les regnes de la teva vida, actuar amb responsabilitat i amb vista a aconseguir uns objectius molt nobles i utòpics que ens fan seguir en l’activisme, buscant respostes als problemes més complicats que porta en si el món de la salut mental. Gens fàcils d’assumir per uns, i gens difícil d’entendre que hi ha molta voluntat, esperança i treball dur i angoixant moltes vegades, que redundarà en beneficis per a un mateix i per a tot el col·lectiu.

Dani Ferrer Teruel