Il·lustració © Urco (Josep Durán)

La veritat és que aquest és un debat que no m’havia plantejat mai fins ara. No recordo quan, personalment, vaig deixar de considerar i dir que m’han diagnosticat o pateixo un trastorn bipolar per començar a considerar i dir que era bipolar, amb tota la ràbia i l’orgull, el patiment i la felicitat, el dolor i el plaer, la depressió i l’eufòria que per mi va suposar assumir que ho era. Ho devia fer amb la mateixa naturalitat que accepto ser mare, dona, pagesa, carnissera, de poble, amb tota la dignitat amb què intento viure tot el que m’ha tocat ser en l’espai i el temps on m’ha tocat viure.

Però arran de participar, a causa del confinament, en espais d’activisme per la salut mental, és un debat que se m’ha plantejat i finalment he decidit entomar.

Al cap de vint-i-nou anys, després de dos anys de l’avortament de la o del que hauria estat el meu tercer fill o filla, vaig sobreviure al meu primer intent de suïcidi. Dos dies després, em van diagnosticar un trastorn bipolar. Sempre he considerat que molt encertadament; en canvi, no han estat tan encertats molts dels tractaments als quals m’he sotmès “voluntàriament”. Quan et trobes molt malament, fas el que sigui per intentar millorar, encara que aquests tractaments comportin beneficis més que discutibles i efectes secundaris molt perjudicials.

Fa quatre anys, per una malaltia física, d’aquelles que afecten el cos, de les que a través d’anàlisis, TACS, ecografies…, es podem veure, em van diagnosticar una estenosi traqueal, no com el trastorn que fa vint anys que pateixo i que m’afecta a tot allò que tots sabem que tenim: emocions, idees, sentiments, pensaments, però que no podem detectar, ni veure, ni analitzar i que sovint fins i tot em falten paraules per explicar.

Com us deia, em van diagnosticar una estenosi traqueal que es va complicar moltíssim. Vaig estar dos mesos i mig a l’hospital. Em van haver d’operar sis cops. La cinquena operació vaig estar en coma durant catorze dies. En aquelles dues setmanes em van passar moltes coses que serien molt llargues d’explicar. Us n’explicaré una. Tinc plena consciència que durant uns dies volia marxar com en els meus intents de suïcidi; volia deixar de ser i volia deixar d’estar viva. Segons els metges, vaig estar molt a punt d’aconseguir-ho. Vaig viure un somni on havia de salvar a la meva filla.

Suplicava als metges que no fessin res per tornar-me a la vida i els perseguia pels passadissos i les escales de tot l’Hospital Doctor Trueta de Girona. Era un somni. No em movia d’aquell llit de l’UCI, però el recordo tan real com que ara estic davant de l’ordinador escrivint aquest article. Quan en aquell somni, va morir aquella filla, una filla que com el meu trastorn mental, un dia va existir dins meu, però que mai vaig arribar a veure, i per la que fins ara mai havia plorat, no vaig començar a lluitar amb totes les meves forces per tornar. Us asseguro que no va ser gens fàcil emprendre el camí de tornada.

El més important és que ara sóc i estic aquí per amor, perquè les persones que estimo són i estan aquí, en aquesta realitat que comparteixo amb tots vosaltres i que és on vull ser i estar. No tinc ni la més mínima idea si un dia seré una altra cosa, estaré en un altre lloc, o si simplement desapareixeré i tot s’haurà acabat. Quan arribi el moment acceptaré humilment el meu destí, sigui el que sigui.

Jo, mentrestant, continuo gaudint d’aquesta oportunitat que m’ha donat la vida. Estic aquí, estic viva i sóc el resultat de tot el que he sigut i he estat fins ara: dona, mare, filla, companya, aprenent, pagesa, carnissera…, per cert, també continuo essent o estant… bipolar. Salut!

Alba Muntadas Corcoy