Il·lustració @ Alba Urso

Al punt de la quarantena m’ha arribat una mena de nou despertar, el que durant anys havia sigut l’única opció ara es dissol entre un munt d’oportunitats.

Potser que em presenti una mica, per tal que s’entengui el que vull explicar. Sóc nascut i visc a Tremp, i des dels vint-i-tres anys convisc amb un diagnòstic de salut mental, però tot va començar molt abans, quan vaig començar 2n de BUP. En aquell moment tot feia molta por i vaig optar per fugir de tot, les llargues jornades laborals i un descontrol amb el tema dels tòxics van anar despistant els meus problemes. Però mai han desaparegut. Des de petit havia après que s’havia de ser fort, produir, tirar endavant, ningú deia què el removia interiorment, coses d’unes vides on s’havia de sobreviure per davant de tot. Potser algú té ganes de què aquí escrigui un nom científic per descriure el que em passa, per intentar esbrinar on anirà a espetegar tot, hem sap greu decebre-vos, m’han posat moltes “etiquetes” i tanmateix no crec que cap m’identifiqui.

M’he embolicat, volia explicar això que m’està passant, aquest despertar com he dit abans. Fa molts anys que he intentat fer tot allò que em deien que era positiu per la meva recuperació, em prenia la medicació sense preguntes, em desplaçava per assistir als serveis que em recomanaven i acceptava els ingressos i els tractaments per radicals que fossin. No em queixo, em permetia anar sobrevivint i passant anys. Però tinc un petit defecte, tinc inquietuds. Dec ser dels que miren la lluna en lloc del dit que l’assenyala.

El fet de participar en activitats cada dia no era suficient per mi, necessitava trobar un sentit a les coses. Va sortir l’oportunitat de participar en una formació de moderació de GAM (Grup d’Ajuda Mútua), quina idea més extravagant semblava, un grup de suport sense professionals, parlant des de les pròpies experiències, semblava una quimera. Però va funcionar i vam començar a fer trobades a Tremp. Van venir noves formacions, oportunitats, paraules que mai havia sentit (empoderament, activisme, sensibilització…).  En aquest punt vaig saber que hi havia més gent com jo, gent que feia anys que feia coses  pel seu benestar i pel dels altres, gent que havia lluitat i lluitava pel seu futur. Després d’una formació i de col·laborar amb un grup que fa sensibilització, vaig sentir parlar d’ActivaMent, i vaig investigar. Una associació en primera persona, dirigida i gestionada per gent amb experiències diverses però similars a la meva. Em semblava quasi impossible, sense professionals ni familiars que intervinguessin.

De mica en mica he anat començant a descobrir tot un món, un món on les persones parlen des de l’experiència pròpia, on s’ajuden, s’acompanyen, on es respecten.

Aquí estic ara, participant en diferents associacions, entitats, serveis, com en vulgueu dir. Faig el que m’agrada, el que m’interessa, el que d’alguna forma m’omple i crec que em fa avançar. Sembla que s’ha acabat el fet de només omplir hores.

Realment crec que m’he despertat i he trobat una espècie de motiu, o una causa, pel qual començar a viure i no tan sols sobreviure. Ara apareix un dubte nou, que pot aportar un simple ex-cambrer en un món que realment està molt preparat?

Crec que ja m’he contestat jo mateix la pregunta. Puc aportar la meva experiència, el que he viscut aquests anys, el fet d’haver estat tant temps adormit no significa que no hagi après res i al despertar veig que ho puc compartir. Potser un dia puc mostrar-li a algú que té tanta por com tenia jo de les meves idees, que hi ha més persones com ell i que més aviat o més tard pot tornar a despertar.

Hug Roger Figuera Birbe

+15