Il·lustració © Montse Gasol

 

El març del 2020 es va declarar l’estat d’alarma a territori nacional. Se’ns va demanar que ens quedéssim dins de “casa” el màxim temps possible. Que només sortíssim al carrer per a fer aquelles gestions imprescindibles com comprar menjar, llençar la brossa, en alguns casos anar a la feina…

Just ara farà un any sencer que se’ns demana que duem posada una mascareta, que ens mantinguem allunyades de la resta de persones amb qui no convivim, a un metre i mig… Que no abracem a les amistats, que no visitem a la família, que les criatures no puguin jugar juntes, que no acompanyem al metge al company o la companya, així vagi a rebre un diagnòstic a l’oncològic; que deixem soles a les persones estimades si els cal un ingrés hospitalari… tot i ser conscients que potser no les tornarem a veure mai més.

Se’ns demana que ens cuidem i que cuidem, i aquests conceptes ens arriben engendrats en entorns hostils, que fan que ara el prendre i prendre’ns cura els sentim imposats per a protegir quelcom que, ja fa massa temps, ha esdevingut inhòspit. La vida.

Tapa’t que passaràs fred. Acaba’t el menjar del plat. T’has engreixat. Recull l’habitació. A on vas així vestida? No siguis grollera. No m’agraden aquestes amistats. Has arribat bé? Maquilla’t. A on vas amb aquests pèls? Com tens la casa! Si agafes la baixa t’acomiadaran. Que tens la regla? Ja no tindràs més fills, oi? Què valenta!

Com ens articulem per sobreviure incorporant conceptes com prendre cura, protegir i defensar, en un entorn comunitari que no té consensuats els límits entre l’un i l’altre i sovint els confon i/o fusiona? En el que pel fet de néixer femelles, ens travessen violències indefensables, associades inevitablement a habitar una forma de cos concreta, que confonem amb cuidar-nos i cuidar?

Ens travessen com ho fan encara les arracades en néixer, igual que ho fa la necessitat protectora de doblegar-nos vers l’exigència d’atrinxerar-nos en una imatge corporal normativa, que inclou no només un estàndard de forma corporal (que canvia segons les èpoques), si no sinó també estils de moviments del cos que són o no són normatius del gènere, l’apropiació dels colors, dels gustos en el gaudir, de professions, d’estils de vida, de tipus de família, i fins i tot de maneres d’emmalaltir física i mentalment.

Travessaments que precaritzen i fagociten les funcions que se’ns adjudiquen a les dones, obligades a perpetuar un rol social concret de gènere de la mà de la coneguda sensació de “s’ha de fer i si no ho fem nosaltres…”

Convertir la família en una “institució” ha transformat la “casa” en un espai polític, com ho era i és el cos i per tant, difícil d’habitar occitocínicament, en pau i alegria.

Incorporem així a l’espai privat els idearis polítics hegemònics polaritzats i mercantilitzats. Dona/home, mare/pare, adultesa/infantesa, convivent/no convivent, cuidador/dependent, qui manté/qui és mantingut, familiar/no familiar, dins/fora, nosaltres/elles…

El conegut binarisme i la significació del poder excloent i vertical, que es tradueix en pensaments i accions pressuposades i actuades fins i tot inconscientment, que ens travessen i que inevitablement ens aboquen al conflicte i a la malaltia i el desequilibri tant físic com mental (que jo entenc indissociables).

Ens travessen quan portem la guerra al joc i normalitzem les violències vertebrant-la com a (únic) contingut lúdic.

Abans jugàvem a tocar i parar i la “casa” era allò que ens salvava.

Ara en comptes de ser la llar-cova-úter que ens conté i a on sentir-nos segures, com a éssers vulnerables i fràgils que també som, sobretot quan ens cal contenció, com una pell més enllà del cos; és un producte de mercat i objecte de consum (com també ho és el cos), subjecte i condicionat a un sistema que considera que el que cal protegir és el “capital”, del que s’apoderen i desvinculen de la vida, tornant-lo aparentment invulnerable i per tant sempre guanyador en la proposta d’oxímoron “capital humà”.

Potser podem plantejar-nos si els recursos amb els quals s’ha produït aquest capital ens pertanyen realment a totes, ja que provenen de la Terra de la que totes en som habitants i per tant cal que gestionem conjuntament.

Capital que ara sembla pertànyer a una “tribu” de la que sembla no en formem part la majoria (almenys no en igualtat de drets i oportunitats) i que no dubta en vulnerar/envair /travessar les membranes que calgui per autopreservar-se.

Tant és així que quan arriba el moment de trobar-nos necessitant un espai úter-cova-llar per a donar a llum, la majoria elegim parir en una altra institució anomenada hospital, a la que perversament hem assimilat amb la llar, oblidant la seva “vital” inherent, de respondre a les lleis de la selva-mercat.

Massa tensió adrenalínica no fa “casa” finalment enlloc. Podrem tenir sostre, però hem perdut la llar. I sento que ja no ens ve de gust tornar a la guerra per a reconquerir-la. Tanta sang hem perdut ja, que ensumem com un gos ensuma quan hi ha a prop un os, que hi ha un altre camí que la guerra per viure la vida  a la qual tenim dret pel sol fet de ser vives.

Aquesta nova Vida, l’haurem de co-crear col·lectiva i comunitàriament, la Tribu Terra, escoltant-nos dins i escoltant a totes les formes de vida. Abraçant-nos fràgils i vulnerables; un espai ple de cossos, contactes, carícies, mirades tendres i somriures.

També ens auto-travessem. Ens auto-envaïm i ens auto-colonitzem a nosaltres mateixes, ens arrossega la corrent, se’ns empassa, com el No Res1 s’empassa el món de Fantasia2. Ens ho expliquen el cossos travessats, en forma d’ansietat, d’estrès, de por, de culpa i de vergonya, gairebé sempre en funció de l’aparent resultat de decisions que fem nostres, en resposta al buit i abandó que sentim que ens envolta, oblidant que no en som les úniques responsables.

Recordem que sempre hi és el No Res, i que aquest cop tenim clar que ja s’ha empassat al jove indi pell verda, i al seu cavall.

Resulta que no n’hi havia prou amb canviar una persona per a salvar-nos a totes.

Tal com cal tota una tribu per cuidar d’un nadó… quan el nadó creix també li cal tota una tribu… mai ens deixa de caldre. Però aquest cop ens cal saber-nos part de la tribu Terra (de moment i fins que no sapiguem si ens acompanyen des de les estrelles).

Cal que despertem col·lectivament, tot i que la col·lectivitat, al cap i a la fi, sigui el resultat de sumar-nos persona a persona i ésser a ésser.

Cal que utilitzem la nostra capacitat creadora, que ve de Fantasía, com a símil d’una ment sanament creativa, però que materialitzem en el món a través del nostre cos i fem possible conjuntament, sumant masculí i femení. Cuidar la Vida, passa per a procurar i garantir prou espais úter-cova-llar arreu, per a totes les formes de vida.

I com la vida, la salut mental també necessita ser gestada, continguda i acompanyada per tota la Tribu Terra.

Ser llar, ser cova, esdevenir úter de la nostra pròpia salut mental i de la de tota la tribu terrestre, sense binarismes, sense exclusions. Crear espais-fruit occitocínics a on sentir-nos éssers i persones més lliures, connectades i vinculades, i per a resignificar les cures com allò que ens manté tranquil·les, segures i joioses, tot per a mi, sinònim d’una bona salut mental.

Sandra López Barbeiro