Il·lustració © Laia Arque

El dia que em van proposar explicar la meva “història de vida” no em va semblar pas un gran repte. Tan sols hauria de posar una mica d’ordre a tot plegat i explicar el que m’havia passat a mi, semblava fàcil. Em vaig fer una mena d’esquema, no ocupava ni un full de llibreta, i decidit em vaig plantar davant un grup de professionals de la salut. Vaig seguir l’esquema, no volia saltar-me res, però a mesura que les paraules sortien per la meva boca, al moment que aquells quatre gargots adquirien significat dins el meu cap, alguna cosa s’anava ensorrant i finalment va desencadenar en una mar de llàgrimes.

No me n’avergonyeixo, només faltaria. Però em sembla un petit record que pot il·lustrar la dificultat que ha arribat a representar el fet de “despullar-se” davant la gent. Parlar de “Despullar-se” potser no seria adequat, em sembla que el fet de treure’m la roba no em fa sentir tan vulnerable com el de donar a conèixer el meu món interior i les històries que hi habiten.

El fet que parlar sense tabús d’aquests temes no em deixi indiferent no és sinònim que no vulgui o fins i tot que no m’agradi fer-ho. Simplement que no és com parlar del temps que farà o de qui guanyarà el pròxim partit. A mi m’ha requerit uns quants anys i fins i tot ara encara trobo records que em fan plorar davant la pantalla de l’ordinador o descobreixo algun record que havia amagat inconscientment molt al fons del meu “laberint” mental.

Va ser a partir d’una dinàmica que em va semblar trobar una espècie de punt inicial en el meu recorregut en la diversitat psicosocial (o com li vulgueu dir, a mi m’encanta com sona el francès “folie”, però…). Aquest punt, de fet, no era un punt, era una escena i tampoc crec que fos exactament l’inici de res, però quan em va vindre a la memòria vaig quedar corprès. L’escena estava situada al Pinell (un parc a tocar de l’institut de Tremp), però no exactament on acostuma a anar la gent, sinó al final de tot on ningú et molesta ni et diu res. El protagonista (i únic personatge de fet) era jo, com no. Però el meu jo de fa temps, l’Hug de catorze anys, el de la cabellera i cara de confusió. I el que seria l’attrezzo el formaven un bric de vi, un llibre i un paquet de Ducados (“Nobleza Obliga” que deia un anunci). El que més em va torbar d’aquest record no era tot això que he comentat, amb menys encert, el que feia aquesta imatge intrigant era la boira, una boira espessa que no deixava veure gairebé res i ho humitejava tot.

En resum, l’Hug Roger de catorze anys, un bric de vi, “Les flors del mal” i un paquet de Ducados en mig d’un parc solitari i emboirat a mig hivern. El desenllaç no es presenta massa esperançador. De fet, no hi ha desenllaç, aquesta escena era bastant habitual, quasi diària. Però s’havia esfumat del meu cap, no la trobava, ni la imatge ni les idees que em voltaven pel cap en aquella època, s’havia esvaït tot completament.

Fins al dia que vaig participar en aquella dinàmica. Ho vaig veure. Vaig veure l’escena, com si hi pogués tornar a ser, amb el fred, la humitat i tot plegat, les idees també. En particular una idea, una veu interior que anava repetint: “Calla, no ho pots explicar, no ho entendran”. I vaig callar, no ho vaig explicar i no va fer falta que ningú entengués res de res. Des de la distància temporal veig l’error, que una cosa no s’expressi no vol dir que no existeixi. Em podeu creure quan dic que existia, existia i no m’abandonava. Vaig provar de deixar-la pel camí, escapant-me per tota la geografia catalana, consumint tot el que se m’oferia (alcohol, tòxics, sexe,…), treballant hores i hores, tot només per esquivar-la, per un dia poder parar i que no m’ataques aquella idea.

Que pot ser tan terrorífic? Tant com per espatllar un futur?

Doncs res, res era tant com semblava. El que em passava, el que em tenia “acollonit” i no podia ni pronunciar era que volia desaparèixer. Pensava (i a cops encara penso) que no em mereixia les coses, la família, la vida que estava vivint. Em veia com un gran “engany”, estava ple de contradiccions i d’històries vàries que vivia tot sol i que només existien per a mi. Però, de fet, no li passa a tothom una mica el mateix? Amb més o menys intensitat, molt possiblement, però el fet de preguntar-se “Que hi faig jo aquí?” no és bastant estes? Que em feia o fa diferent?

Semblen preguntes retòriques, però si algú les contesta, em farà un gran favor.

Hug Roger Figuera Birbe