Fotografia © Francesc de Diego

Si jo no tingués un diagnòstic de trastorn mental sever estic segur que mai s’hauria produït l’acció de les forces de seguretat que narraré, antidemocràtica i molt silenciada. A una persona sense l’excusa del problema de salut mental difícilment li hauria passat això:

Al desembre de 2019, a causa d’un cúmul d’errors, el 112 va decidir entrar al meu domicili per unes falses impressions. Pel fet de tenir un diagnòstic de trastorn mental, estar en un procés pactat amb la meva psiquiatra pública de reduir una mica la medicació i estar una mica incomunicat per tenir el mòbil espatllat. Als dos dies uns coneguts, molt alarmats, van informar al 112 que no em localitzaven des de fora de casa meva, que jo tenia un problema de salut mental (en aquest cas esquizofrènia), i que segur que m’havia donat una greu crisi. Jo, com la majoria de gent, en aquest moment estava fora de casa realitzant les meves activitats. El 112, policia i bombers (aquest tipus de protocols fan que també hi hagi sanitaris), sense cap comprovació més (contactar amb la meva família, etc.), i deixant-se portar per l’estigma i no per fets fundats, van estar més d’una hora i mitjana entre rebentar l’espiell per fer palanca, trencar la meva tanca amb una radial i, finalment, trencar tota la peça del finestral amb un cop de palanca, per després trencar els vidres i així accedir-hi. Va entrar un mosso d’esquadra, va mirar tot el meu pis i, a el veure que no hi havia ningú, em va deixar una nota i van marxar. I aquí va finalitzar la cerca. Em van deixar el baixos completament accessible a lladres i altres i van marxar. En trucar a comissaria, amb certa sorna, em van comentar que no anaven a fer res més i que podia denunciar a la Generalitat. Al menys, en presentar-me a comissaria em van donar el full de danys, no la versió oficial policial.

Una d’aquests dos col·legues em va trobar per Facebook i em va explicar el que havia passat. L’altre, se’n va anar a dinar amb uns coneguts seus. He de dir que una d’aquestes dues persones és d’una associació de familiars d’afectats de salut mental i l’altra és d’una associació de persones amb problemes de salut mental (van dir actuar en nom d’una coneguda associació d’usuaris de salut mental).

La meva assegurança cobreix aquestes accions, però CaixaBank Adeslas no va voler saber res del que teníem signat i no va enviar tècnics ni reparadors. Em va deixar tirat amb un baixos danyat, fins que vaig poder contactar amb un reparador. Només la reixa va trigar dues o tres setmanes en poder col·locar-se. Això va ser el principi de les tensions i el mal viure que m’han acompanyat des de llavors.

El Consorci de Compensació d’Assegurances de l’Estat, que diu protegir-nos d’aquest tipus de situacions i està per això, va posar tot el seu esforç en tirar enrere tot tipus de documentació (que per cert CaixaBank Adeslas no em volia lliurar), i fins i tot posava en dubte la veracitat de la documentació que els podia lliurar.

Quan vaig demanar explicacions a aquestes dues persones, i que es fessin càrrec del cost de reparar els danys que va realitzar l’operatiu en el meu domicili, no només no es van disculpar ni reconèixer cap error, sinó que insistien que deixés de parlar d’aquest assumpte, sobre tot quan comentava els diners que costarien els danys ocasionats (fins i tot vaig ser amenaçat per ella telefònicament, ell tampoc es va quedar curt). Discriminació des de dins de l’àmbit de la salut mental.

Al març de 2020 va arribar el confinament i el vaig passar veient una obra a mitges i amb la meva salut molt deteriorada per tot això. Els dos coneguts que van propiciar l’acció del 112 s’havien desentès de tot això feia mesos.

Finalment, després de veure que m’ofegaven en burocràcia per no fer res, vaig anar a l’OMIC, OMAP i al Síndic de Greuges, qui em va derivar al Defensor del Poble. Tot just vaig contactar al juny – juliol de 2020, casualitats, el Consorci va abonar la quantitat per a la reparació mínima. Si hagués intentat que quedés el més semblant a com estava abans, hauria triplicat les despeses.

Vaig intentar ser recolzat per associacions i entitats, però amb prou feines he rebut el suport d’alguna d’elles.

La versió oficial policial mai m’ha estat lliurada malgrat ser sol·licitada a la comissaria pertinent de Mossos d’Esquadra. Fins i tot vaig informar al 012 i a Interior de la Generalitat, però em van tornar a derivar a fer la petició a la mateixa comissaria.

Actualment estic intentant que em siguin abonats els perjudicis per l’acció realitzada. Ningú s’ha disculpat, fins i tot hi ha persones que aprofiten aquestes situacions, demostrant així la seva mesquinesa i mala fe.

Què es pot aprendre d’això? Què observo de la situació actual de violències diverses cap a la gent? O fins i tot, com seguir confiant en els altres?

D’altra banda, a nivell oficial aquestes coses no passen, mai han passat i probablement la narració sigui negada.

Francesc de Diego