Il·lustració © Ginesta Tolosa

Vostès, senyors i senyores de les bates blanques, senyors i senyores directius d’institucions de salut mental, senyors i senyores investigadors/es, senyors/es polítics/ques, senyors/es professionals de l’àmbit de la salut mental… tenen un problema amb el Capacitisme. Aquell llenguatge sobrecarregat de discapacitat, incapacitat, minusvalia, disminució, etc., que tan abunda en els seus documents jurídic-administratius, i que pertanyen a una burocràcia elefantíaca, pròpia dels Estats més complexos de la societat occidental. Aquell llenguatge no és sinó la constatació del fracàs de l’Estat del Benestar, en què hi ha gent de primera i de segona classe. No dic ciutadans perquè quan diem ciutadans obviem els vilatans o aldeans, que viuen en viles i aldees més petites que no pas les ciutats. I no vull discriminar aquests habitants del planeta, que em sembla que ho són de discriminats quan parlem de ciutadans. Quan omplo un formulari i em pregunta: Ciutat? Jo? Jo no visc en cap ciutat, si us plau, digueu-ne “Localització” o “Ubicació”, no pas Ciutat!

No existeix en el món cap mètode per mesurar les capacitats mentals d’una persona“. Això vaig llegir en un document de la Federació Salut Mental Catalunya i Spora Sinergies, referent a les incapacitacions judicials. Si acceptem aquesta premissa, perquè hi ha tanta tendència a confondre les capacitats mentals d’una persona amb les capacitats jurídiques? En aquest país estem en procés de canviar lleis en referència a les capacitats jurídiques per obrar, és a dir, la fi de les incapacitacions jurídiques, la fi de les tuteles, però amb el mal regust d’haver de seguir aguantant i mantenint el concepte de “curateles“, perquè uns professionals molt conservadors prefereixen redefinir les curateles i no eliminar-les, quan la CDPD, a la que està obligada a complir Espanya, parla d’abolició de les tuteles i curateles.

La capacitat jurídica, per sí, a Espanya, la té tothom des del naixement. Una cosa ben diferent és la capacitat jurídica per obrar o “capacitat d’obrar“, que s’adquireix amb la majoria d’edat, als 18 anys. La CDPD incideix en la capacitat jurídica, però en el fons del que està parlant és de la capacitat d’obrar. I, en aquest context, les incapacitacions han d’anar desapareixent dels nostres horitzons per sempre més d’ara en endavant. Una barrera social més que hem de vèncer el nostre col·lectiu.

Fa poc assistia a un Webinar sobre capacitat jurídica universal, en què es feia referència a la “mort civil” que representaven les incapacitacions judicials. Tal qual “zombis” es comporten les persones tutelades sota un paternalisme institucionalitzat i una jerarquia que fan fàstic i que són generadors d’uns estigmes a tota màquina, sense precedents en tota la història de la humanitat.

Tan de bo el Capacitisme tingués les hores comptades en aquest món, però molt em temo que mentre hi hagin persones que parlen (o que pensen) en termes de “malaltons mentals“, o persones que es reconeguin amb l’etiqueta de “malaltons mentals” que tantes n’hi ha per aquests topants de Déu… Doncs molt Capacitisme haurem de suportar! I molt haurem de lluitar per tòrcer aquestes visions tan reduccionistes i empobrides del que som les persones amb Diversitat Psicosocial.

D’igual manera que em queixo d’una societat fortament Capacitista, igual ho és de Senyista i de MentalistaSenyisme i Mentalisme acompanyen discursos fortament Capacitistes que no fan sinó aixecar murs indefugibles i enormes, que separen i encasellen les persones per les seves competències i capacitats, mai demostrades que puguin ser qüestionades. I que si són qüestionades no són sinó el fruit d’estigmes que fan terror per allò que tenen d’estereotipat i prejudiciòs.

Reblo el clau, en aquest article, dient que el problema del Capacitisme s’acaba demostrant de què som capaces les persones amb diagnòstic de trastorn: donant exemple, sortint de l’armari, i alliçonant als altres sobre què significa estar incapacitat laboralment, incapacitat judicialment, amb carnet de discapacitat, i amb tota la parefernàlia de la burocràcia en salut mental en contra, que no signifiquen sinó barreres socials de gran càrrega en la psicologia i emotivitat de cada individu. Són com lloses que carreguem a l’esquena, i que ens impedeixen reconèixer-nos interlocutors socials i laborals vàlids en una societat canviant, diversa i extremadament complexa.

Dani Ferrer Teruel