Ser mare amb problemes de salut mental?
Tinc trenta-tres anys i totes les meves amigues estan sent mares. Les veig i a mi també m'entren moltes ganes de ser-ho.
Tinc trenta-tres anys i totes les meves amigues estan sent mares. Les veig i a mi també m'entren moltes ganes de ser-ho.
Sóc Mònica, tinc quaranta-tres anys i estic casada amb una altra dona.
Més de 20 anys amb una sobremedicació brutal a base de psicofàrmacs (antipsicòtics, antidepressius, estabilitzadors de l'ànim, ansiolítics/hipnòtics...).
Sóc una persona molt però que molt sensible, intensa, ratllada, mig obsessiva i tendent a muntar-se pel·lícules anticipant catàstrofes per tot arreu.
L’estigma sanitari per raó de salut mental és real i quotidià, no una percepció distorsionada ni un zel excessiu.
M'agradaria parlar del que jo entenc per microtraumes i que els emmarco en la infància i preadolescencia per a entendre com em va sobrevenir el trastorn mental.
Quan tota aquesta situació d'excepcionalitat acabi… Després d'uns dies, setmanes i fins i tot mesos, tota l'experiència traumàtica que hem viscut, almenys la majoria de la població, necessitarà respostes i ajudes.
Primer, dir que jo mai he deixat la medicació i tot i això he recaigut per estrès. Jo sóc de l'opinió que l'ànima es protegeix, amb desdoblament de la realitat i sensibilitat extrema, per a ser més forta.
Llevo casi treinta años con trastorno mental. Debuté a los trece años con una depresión mayor.
Ara, ja per fi, tot es posa a lloc, però cal disciplina de pensament, cal tenacitat i tossuderia per tal de no decaure en les teves pròpies fal·làcies internes.