Sé que pot sonar estrany parlar de degradació democràtica a un Estat on a les seves institucions no han sortit mai del franquisme, però ara no tenim gaires excuses perquè ho estem vivint a casa nostra.
Ja fa més d’un any que va començar la pandèmia i psicològicament, a vegades, em dóna la sensació que seguim en els primers mesos d’aquesta.
En temps neoliberals, voxonians, bolsonarians i trumpistes, la idea de la “igualtat” comporta alguns paranys.
No recordo haver estat mai tan a prop de sentir-me feliç com en aquests mesos en que hem hagut de viure confinats.
Primer dir: que és des de la meva experiència, és aquest relatar, el sentit i escrit a continuació…
Els experts parlen de malalties amb un origen bio-psico-social, com si l'ordre d'importància dels factors que desencadenen els Trastorns Mentals Severs (TMS) fos aquest: biològic, després psicològic i finalment social.
Molts autors i llibres parlen d’empatia com aquella capacitat d’entendre les motivacions dels altres per dir o fer el que fan.
La perspectiva de gènere continua sent una assignatura pendent en salut mental. Això fa que es continuïn produint vulneracions de drets i violència cap a les dones psiquiatritzades.
Va començar quan jo tenia uns dinou anys, estava a l’aula de psicopatologia clínica aprenent els criteris diagnòstics del TOC i vaig concloure que aquell patiment tan bèstia que jo tenia, es deia TOC.
O dels Estats en plural. Des que Pinnel, al segle XIX va fer la primera classificació de persones amb trastorn mental, ha plogut molt.
